Enrere
Imprimir fitxa
Afegir a la meva Col·lecció
Malestar òptic, malestar èpic
Títol original: Malestar óptico, malestar épico
1994
Acrílic i paper sobre fusta
Dimensions: 170 x 195,5 cm
Referència: ACF0721
Afegir a la meva Col·lecció
Es tracta d'una obra molt complexa, amb un procés d'execució que es va prolongar durant gairebé un any, al llarg del qual Luis Gordillo va dur a terme una rigorosa i sistemàtica documentació fotogràfica que en aquest cas ja va adoptar un caràcter plàstic; la fotografia es presenta com un vessant paral·lel a la pintura per establir un nou tipus de vibració.
Malestar óptico, malestar épico resumeix els procediments tècnics i els processos creatius de l'obra de Gordillo al llarg dels anys noranta: expansió i extensió de la pintura, construcció per juxtaposició i addició d'unitats, inserció de trames preelaborades per mitjà del collage, i repetició amb variacions d'estructures comunes a altres obres.
Aquesta obra, feta amb paper muntat sobre fusta, es compon de quatre plafons que es van relacionar els uns amb els altres successivament a l'estudi. El punt de partida va ser l'estreta relació que mantenien dos dels plafons (el segon i el quart per l'esquerra), que eren la continuació d'una sèrie breu del 1994 en la qual s'inclouen Espejismo con paisaje desolado, Espejismo con anticosas rojas, Espejismo con nieve amarilla i Espejismo con vibraciones rojas, obres amb les quals comparteixen una idèntica estructura formal i de tensió cromàtica, encara que ofereixin una vibració cromàtica més accentuada. La connexió entre aquest dos plafons, no obstant això, no va ser directa, a través de «punxades» o extensions, sinó mediatitzada per un plafó intermedi lleugerament més alt que els va integrar en encaixar-los sobre el mateix pla. Com a nexe d'unió, Gordillo va fer servir una serigrafia pròpia utilitzada com a fons en altres obres, que presenta una trama regular de cèl·lules i que ha estat manipulada posteriorment amb pintura i encolada en una superfície de tonalitats apagades. Al mig d'aquest plafó, damunt la serigrafia, s'observa un cap esbossat toscament que indica, com la rata de La nieve es negra , la necessitat d'incloure elements figuratius en una composició decididament abstracta.
La unitat de l'extrem esquerre es proposa com una extensió que té com a funcions trencar una simetria excessivament equilibrada i completar un fresc de distorsions i fragmentacions, d'encreuaments i curtcircuits cromàtics.
D'altra banda, en aquesta obra es perceben clarament i radicalment els resultats d'un procés meticulós de gradacions cromàtiques de tonalitats àcides i fredes, pròpies d'un color antinaturalista, artificial, proper a les gammes de les tintes d'impressió, als colors digitalitzats de la pantalla d'ordinador. Tornen a sorgir les estructures meàndriques, però ara com a fons de trames, com a al·lusions a un univers personal.
