Després d’haver estudiat filosofia, als anys vuitanta Javier Peñafiel es va implicar en diversos moviments de crítica al sistema, com el moviment per a l’objecció de consciència o les protestes contra l’entrada d’Espanya a l’OTAN, tot i que ben aviat va deixar enrere aquesta militància política explícita i va dirigir la seva atenció vers l’art. La seva formació artística va ser en estructures no universitàries, per mitjà de la seva participació en els tallers de la Quinzena d’Art Contemporani de Montesquiu (QUAM), del Círculo de Bellas Artes de Madrid i, més assiduïtat, de l’Arteleku de Donostia. El 1994, Manel Clot, comissari del cicle d’exposicions d’aquell any a La Capella de l’Antic Hospital de la Santa Creu de Barcelona, va oferir-li la primera oportunitat de presentar la seva obra en una mostra individual. Des de l’interès per la filosofia i el pensament contemporanis, les propostes de Javier Peñafiel plantegen una reflexió crítica, i a vegades irònica, sobre la pèrdua d’innocència de l’individu en la contemporaneïtat. El 1997 va iniciar un treball anomenat Agencia de intervención en la sentimentalidad, que aprofundeix en les dificultats de comunicació personal i que va desenvolupar en l’exposició «Maltractament», presentada a la Sala Montcada de la Fundació ”la Caixa”, i, més endavant, en un projecte anomenat Tragedia de las corporaciones. Ignorancia (TCI). En tots dos casos, Peñafiel mostrava que el nostre imaginari no resta protegit per la nostra intimitat, sinó que està sotmès a lleis de vigilància de sentiments i desigs. Preocupat sempre per la condició política de l’individu, la biopolítica, ha desenvolupat el seu treball a través de dibuixos i lectures dramatitzades que ha anat recollint en diferents publicacions i llibres d’artista.