La Col·lecció ”la Caixa” d’Art Contemporani ha creat un relat que relaciona obres d’artistes de diferents registres i veus poètiques per constatar la pluralitat de criteris estètics de l’art contemporani i descobrir una altra manera de mirar i d’entendre el món en què vivim. Al llarg de la darrera dècada, aquest relat s’ha anat ampliant d’una manera significativa amb un art compromès amb la realitat, que ausculta la societat del nostre temps i excava les profunditats espacials i temporals per aconseguir-ne distingir les llums i les ombres.

Aquesta exposició aplega una selecció d’aquestes obres dins del marc conceptual del programa de Lisboa com a Capital Iberoamericana de la Cultura, que destaca aquesta diversitat d’enfocaments, estratègies i relats de la creació actual en un món que ja no s’entén des d’òptiques úniques o dominants i en el qual l’eurocentrisme ha perdut força. És per això que la mostra inclou també força obres d’artistes llatinoamericans que, a més a més, han donat una forma definitòria al relat de la crítica social d’aquesta col·lecció. Aquestes obres posen en relleu la importància de la consciència política dels seus autors, forjada en el debat de constants conflictes socials. S’hi afegeixen treballs d’artistes d’altres realitats geopolítiques que han influït en l’elaboració de la narrativa més política de la col·lecció. Les connexions transnacionals que ha permès la globalització han determinat, sense dubte, la composició de la col·lecció, ja que no solament s’hi han incorporat produccions artístiques d’altres latituds, sinó també les reflexions sociològiques de l’art sobre els problemes generats pel capitalisme global. El fenomen de la globalització, que ha volgut esborrar fronteres, també ha agreujat les desigualtats socials, el racisme i els moviments migratoris massius d’un nombre creixent de desposseïts, que aspiren a aconseguir l’estil de vida occidental de benestar i consum.

Turbulències, que pren el títol de l’obra de Shirin Neshat, Turbulent, és una exposició que expressa inquietud i que evoca les sacsejades que ens poden despertar i fer-nos obrir els ulls a les contradiccions i les absurditats d’aquest present globalitzat. Els artistes que formen part de l’exposició projecten la seva mirada davant l’amenaça d’un món en descomposició (Carlos Amorales), que abandona els immigrants (Adrian Paci) i els més fràgils als carrers de les grans metròpolis (José Antonio Hernández-Díez). Amb una gran capacitat per processar d’una manera estètica la seva denúncia, alguns artistes ens confronten amb les desigualtats de gènere en societats fonamentalistes (Shirin Neshat) i amb les operacions populistes del poder (Carlos Garaicoa), mentre que altres ens adverteixen amb sana ironia de la vulnerabilitat de l’actual economia global (Damián Ortega) i del desgast dels ideals nacionalistes (Paulo Nazareth). L’art recorda que una part del malestar actual de la humanitat no és pas recent, sinó que ve de batalles llunyanes, de quan la societat es va expandir cap a ultramar (Bleda & Rosa). També hi ha artistes que rememoren altres desastres de la guerra, reciclant i donant nous significats a imatges de l’art immortalitzades per la història (Thomas Hirschhorn), qüestionant la iconografia i especulant sobre la visualitat de la violència (Walid Raad) o activant idees lúdiques intrigants d’amotinament (José Damasceno). Algunes obres evoquen la ideologia política articulant una formulació estètica (Asier Mendizabal), mentre que altres la reintrodueixen creant noves ficcions per a pobles amb històries esborrades per la violència (Apichatpong Weerasethakul). Malgrat les ombres que projecten aquestes obres, els artistes mostren una mirada solidària quan revelen la humanitat que s’amaga darrere de la marginació (Juan Ugalde) i els objectes oblidats (Gabriel Orozco), valoren sense prejudicis socials la creativitat humana de la precarietat (Cao Guimarães) i arriben a originar accions que contribueixen a restituir valors democràtics (Marta Minujín).

La turbulenta globalització de les darreres dècades no impedeix que el món continuï obert a la connexió col·lectiva, als diàlegs interculturals i a la lliure expressió. Potser l’art contribuirà a estrènyer els llaços i a generar més consciència de l’entorn social pel fet de donar-li una altra visibilitat, tot i que no pretén pas donar solucions als conflictes ni practicar exàmens de consciència. La mirada crítica de l’artista s’exerceix a través del simbolisme, la imaginació i la poesia, amb la voluntat que nosaltres, els espectadors de les obres, donem sentit al seu treball i a les seves reflexions.