Comissariada per Caterina Almirall, l'exposició s'emmarca en el programa Suport a la Creació'22. Comisart, i es concep com un conjunt que al·lega ser juntes per fer art, perquè, més enllà de les aportacions individuals, treballar significa compartir.

L’arbre del que encara no saps ens situa entre el que algú ha fet o dit abans que nosaltres i el que diem o fem aquí, juntes. Les artistes no es consideren creadores individuals, originals, excepcionals, sinó partícips d’un context, d’una xarxa, d’un ecosistema més ampli del qual s’alimenten i el qual nodreixen, com a mares i filles, com a amigues. Reunint-les proposem entendre l’artístic com quelcom comú, on els límits entre l’individual i el col·lectiu es dissolen per pensar des d’aquí la relació amb la col·lecció i amb l’espai expositiu. L’exposició com un espai col·lectiu on es convoquen tant les obres com allò que cadascuna d’elles assenyala o interpel·la: fan referència a alguna altra cosa «fora» d’elles mateixes, incorporen alguna cosa anterior, o bé deixen espai per tal que els altres hi entrin. La col·lecció com una gran família en el sentit ampli del parentiu, com el make kin harawayà. Com quan Margaret Mead pensa en l’estranyesa de ser àvia, un vincle biològic que s’esdevé més enllà d’ella mateixa. O com quan Céline Condorelli proposa entendre l’amistat com una manera de fer un treball plegades, i també com una manera d’escapar del treball, per tal d’esdevenir quelcom més que la tasca d’una mateixa: ser més que una, ser juntes.

L’arbre del que encara no saps és la història explicada d’una altra manera, és el mateix esdeveniment sentit altrament. Les obres no busquen explicar-nos quelcom, ni representar un artefacte discursiu, no busquen l’origen, l’original o el primer, sinó que parteixen de la premissa que sempre hi ha alguna cosa abans, alguna cosa que encara no sabem. I ho fan des de la responsabilitat de l’amfitriona i des de la humilitat de l’aprenent. Ho fan amb les formes indeterminades –obertes, tancades– de cossos i imatges que ens demanen que hi passem un cert temps i que les acompanyem en el seu inacabament. El títol, extret de l’obra de Silvia Gubern present a l’exposició, ens diu que no hi ha un lloc segur, sinó gestos petits i grans que desestabilitzen o que interroguen el quotidià, preguntes sense resposta, repetició, abisme, espiritualitat.

L’arbre del que encara no saps vol posar èmfasi en la relació entre el tot i les parts. Podem llegir en aquesta proposta una doble direcció: les col·leccions fan possible la coexistència d’aquestes obres, la conversa entre elles, la seva vida en comú i en relació amb un marc d’interpretació, de supòsits i de circumstàncies que les han portades fins aquí; però cadascuna de les obres manté i necessita la seva singularitat. La mirada curatorial a la col·lecció parteix de la curiositat i del desig de trobar un recorregut que ens ajudi a comprendre-la, no com un agregat de partícules, sinó com un diàleg en el qual les artistes es miren, es pregunten, s’interpel·len i aprenen les unes de les altres, fins i tot entre generacions llunyanes o des de diferents llocs del món. Aquesta mirada implica una posició que des del present ens reclama rellegir el llegat de l’art contemporani a les col·leccions dels museus sortint dels paradigmes de l’originalitat i l’individualisme per ser llegit en termes transversals, contingents, espirituals i de llarg recorregut. L’arbre del que encara no saps ens vol posar a totes, espectadores, artistes, especialistes i aprenents, grans i petites, en relació. Perquè cadascuna des del seu lloc es pugui relacionar així amb l’art, a partir del que sap i del que l’encurioseix. Perquè vol deixar espai a l’aprenentatge, a la intuïció, a la imaginació, al desig, al no saber.