És interessant pensar en les obres i en les pràctiques artístiques com si fossin gestos que assenyalen llocs que abans no existien. Una mena de línia de la sort que ens guia cap a un territori al qual no hauríem estat capaços d’arribar sense el coneixement d’aquestes noves formes.

Aquest projecte pren per al seu títol unes paraules que Lucy R. Lippard ja va emprar en un dels seus textos, [1] amb les quals es preguntava sobre unes pràctiques artístiques que potser en un futur podrien dur-nos cap a una altra visió col·lectiva de lloc. On som. On podríem ser és un projecte de recerca i experimentació curatorial que planteja una revisió de les nostres formes de connexió amb el nostre entorn, el nostre context i lloc, entenent aquests conceptes com espais amb definicions en transició i portadors, en essència, d’una llarga cadena de records personals i culturals. Es tracta de llocs que requereixen l’existència implícita d’un subjecte observador capaç de connectar i donar sentit a històries interrelacionades, que ens parlen de qüestions de gènere i de relacions de poder, d’una geografia i d’economies transfigurades o d’una ecologia vista com aquella llar anhelada, una idea que ara perviu tan sols en el record.

Per fer-ho, aquesta proposta investiga les relacions que se solen mostrar rere els gestos, relacions amagades sota una consciència ritualitzada i que, seguint una sèrie de pautes i repeticions sistemàtiques, ens interpel·len per donar un nou significat a la idea d’ètica col·lectiva. L’exposició es transmuta així en un ecosistema gestual, una llar en la qual els assemblatges de materialitats permeten que, en moments determinats, sorgeixin uns enunciats i no uns altres. Un mitjà en el qual reivindicar un nou allà entès com el lloc on les coses comencen.

Les obres que donen forma a aquesta mostra exploren tals conceptes i ens porten a qüestionar-nos sobre la possibilitat d’un art interactiu i processual que, com Lippard relatava, podria apropar-nos a una nova articulació social, en la qual el que és artístic ens retornaria la idea de futur sota l’edificació d’un art de lliure accés que desafiés, s’impliqués, es preocupés i tingués en compte l’opinió del públic per al qual és realitzat.[2]

Potser, i com ella vaticinava, qualsevol nou tipus de pràctica artística hauria de tenir lloc, almenys parcialment, fora de l’art, encara que això sigui difícil, encara que el territori estigui carregat de perill.