Les fotografies i vídeos de Gillian Wearing (Birmingham, 1963) es mantenen propers a la vida de la gent del carrer, al ciutadà comú, i si bé se les pot associar en una primera instància amb la tradició del documental, en el procés i també en els resultats Wearing capgira les convencions d’aquest gènere. Poc després de finalitzar els seus estudis en Belles Arts, primer a la Chelsea School of Art i després al Goldsmiths’ College, tots dos a Londres, Wearing va fer la seva primera exposició individual en l’espai de City Racing, a Londres, el 1993, que va titular «I’m desperate». El títol de l’exposició provenia d’un dels cartells, que mostrava un executiu anònim en la sèrie de fotografies «Signs that say what you want them to say and not signs that say what someone else wants you to say» (1992-1993). En aquest treball Wearing convidava gent anònima del carrer a escriure alguna cosa en un tros de paper blanc i fer-se una foto amb el cartell. El format havia estat utilitzat per un anunci de cotxes de Volkswagen. Un altre precedent d’aquest treball es pot trobar en el clip del tema de Bob Dylan Subterranean Homesick Blues, inclòs a la peça documental de D. A. Pennebaker Dont Look Back (1967). No obstant això, la peça és singular en la seva capacitat de combinar un sentit d’immediatesa, d’intimitat i d’emmascarament de forma simultània. En els seus vídeos i fotografies, els personatges retratats és confessen sota la protecció d’una màscara o d’alguna altra distorsió. Les obres de Wearing permeten mostrar la multiplicitat de la identitat individual. A Album (2003), l’objecte d’anàlisi és la pròpia artista. Aquesta sèrie està integrada per imatges construïdes a partir d’una selecció de fotografies individuals de membres de la família de Wearing preses anys enrere tenint tots més o menys la mateix edat: pare, mare, oncle, germana i germà. Per a cadascuna d’elles, Wearing reproduirà l’escenari i la postura, i farà una màscara per posar-s’hi darrera. En aquest cas d’una banda les diverses fotografies fan evidents les semblances entre els membres d’una mateixa família i, d’altra banda, la seqüència mostra també l’evolució d’aquest tipus de fotografia des de la imatge feta a l’estudi fotogràfic (dels pares als anys seixanta) fins a la instantània del germà gran feta a la seva habitació mentre és preparava per sortir (1991). El treball de Wearing s’articula al voltant d’idees de performativitat, multiculturalitat, fragmentació, i/o proximitat a la quotidianitat de la persona del carrer.