L’artista Irene Grau em va explicar fa uns quatre anys que les dimensions dels seus Color Fields —uns taulers monocroms que transportava per fotografiar-los en plena natura— responien a dues limitacions: la longitud de càrrega de la seva furgoneta i l’amplada que era capaç de portar sota el braç, entre el palmell de la mà i l’aixella. Imaginem-nos per un moment que la mida de molts dels paisatges realitzats en un període històric concret responguessin solament a una limitació continguda en el títol d’aquest projecte.

Potser tot això és una simple elucubració, però conté una necessitat de treure el quadre fora de l’estudi i un condicionament pel que fa a les dimensions. L’obra, aleshores, es torna portàtil, però en ampliar el taller i suprimir les barreres arquitectòniques que prèviament en condicionaven les dimensions, serà el seu desplaçament geogràfic que esdevindrà el nou obstacle i, amb el temps, aquest contacte directe amb la natura acabarà ampliant l’obra fins a fer-la incopsable, fins que es confongui amb el mateix paisatge.

«Sota el braç: entre el palmell de la mà i l’aixella» és un acostament a aquests límits que han condicionat històricament el treball de l’artista. Un punt de partida que, tot i que en principi se centra en els límits físics, va més enllà i prova de reflectir la relació del creador amb el seu entorn més proper. Aquesta mena de plantejaments existeixen en l’art des de l’antiguitat, i han desembocat al nostre temps en exercicis de tipus bàsic que, tanmateix, impliquen una arrencada necessària per articular aquesta proposta. Els treballs que la componen tracten de la pèrdua de poder davant d’una sèrie de situacions que tenen l’afany de sobrepassar l’escala humana o bé de reduir-s’hi, cedint a la dimensió que inclou tots els processos que ens relaten i ens retraten.

Les idees, la seva formalització, els materials emprats i la transformació a la qual totes les obres sembla que estan exposades converteixen el muntatge expositiu en un espai mutable, sense drama, que ha derivat en una investigació de llarg recorregut i que, més enllà de les forces contingudes en cadascuna de les obres, es pot entendre com un intent de llegar quelcom tan senzill com això: la possibilitat d’entendre l’art a partir de l’espai físic al qual ens remet el títol d’aquesta exposició i que, en aquest espai, tot hi estigui contingut.