La Galleria Nazionale va convidar la Col·lecció ”la Caixa” d’Art Contemporani a proposar una conversa amb un grup selecte d’obres sota el sostre de la seva arquitectura clàssica.

Amb el títol Conversation Piece, que correspon al grup escultòric de Juan Muñoz, aquesta exposició tradueix dins de l’escenari del museu modalitats dialèctiques i de relació entre una dotzena d’obres d’artistes de diferents veus poètiques. Tal com suggereixen els expressius gestos dels tres personatges de Muñoz, la mostra té la força del diàleg, però també la del contrast, la intriga i la cerca d’un significat revelador. La interacció entre les obres segueix una certa pauta, establerta, d’una banda, pel baix continu de l’estètica minimalista, i de l’altra, per la triple relació entre l’arquitectura, l’escultura i la figura humana.

El llenguatge formalista del minimalisme adquireix una nota de sensibilitat poètica en les delicades i subtils franges horitzontals d’Agnes Martin i en la densitat matèrica de la superfície negra de Richard Serra. El principi geomètric d’aquestes pintures està pautat per espais de llum i intervals de quietud, que s’enllacen en la malla de solcs de llum platejats del paisatge monocrom de Joan Hernández Pijuan i en el silenci existencialista que Antoni Tàpies evoca en la nuesa de la seva pintura blanca.

L’escultura minimalista de Donald Judd serveix de pont a una generació posterior d’artistes que sotmeten el particular paradigma formal del minimalisme, «la caixa», a tota mena de desconstruccions i variacions per reintroduir dins l’art el sentit del que és real i un significat que el vinculi a la societat. Rachel Whiteread rematerialitza els espais buits de l’arquitectura per retornar l’art als espais viscuts, mentre que Fernanda Fragateiro, una altra mestra de la intervenció d’espais, evoca amb els seus mòduls arquitectònics exquisits les utopies que han dirigit l’art envers el social.

Les maquetes de Thomas Schütte s’allunyen, però, de l’ortodòxia del minimalisme, i descobreixen noves possibilitats en l’escultura amb una aproximació a una arquitectura imaginària que obre espais a la ficció, tot i que també a una reflexió sobre l’organització social. La sensació d’irrealitat que desprenen aquestes maquetes intriga tant com la que generen els tres insòlits personatges de Juan Muñoz, híbrids de persona i sac, i amb rostres despersonalitzats. La seva presència suscita un pressentiment de finitud humana, d’un món que s’està desnaturalitzant, igual que la reproducció en 3D que Julião Sarmento ha fet de l’escultura de la ballarina d’Edgar Degas. L’artista portuguès intervé aquesta figura per dotar-la de més realisme, com a mínim en forma i erotisme, i, tanmateix, aquest avatar d’aquella petita escultura resulta artificial, gairebé deshumanitzat, d’una manera pertorbadora. Jana Sterbak, en canvi, parteix de l’acció real, de l’aquí i ara, tot i que en la seva performance hi ha una teatralitat indubtable, ja que escenifica amb diferents estratègies narratives la fragilitat, els perills i les dificultats de l’existència humana.

Com a peça final, l’exposició inclou el vídeo de l’artista espanyol Ignacio Uriarte, que, amb molt d’humor, projecta una reflexió sobre la dialèctica entre l’ésser humà i la màquina. Uriarte va filmar l’actor Michael Winslow imitant magistralment el so de trenta màquines d’escriure, un esforç que es podria interpretar com la lluita de l’ésser humà per imitar la tecnologia.

En aquesta exposició, la interpretació formalista de la geometria de l’art minimalista s’esvaeix per la força de les vivències, els simbolismes i les ficcions que representen la major part de les obres. Els jocs de contrastos i afinitats entre les diferents propostes artístiques que presenta la mostra permeten activar lectures diverses que, sens dubte, poden generar al seu torn altres relats diferents del que aquí s’ha plantejat.