A partir del 1973, quan va acabar els seus estudis d’art a la Universitat de Wisconsin, Sherrie Levine va començar a exposar a Nova York, ciutat a la qual es va traslladar dos anys després. Fou allí que va entrar en contacte amb altres artistes de la seva generació que compartien els seus mateixos interessos, principalment Barbara Kruger i David Salle. Tant Barbara Kruger com Sherrie Levine van iniciar aleshores una obra amb un component polític explícit basat en el feminisme i en els discursos postestructuralistes. El 1980, Levine va tornar a fotografiar fotografies fetes per Edward Weston, i d’aquesta manera va establir les bases del discurs subjacent en el seu treball: la discussió sobre la noció d’autor, qüestionada per Roland Barthes i Michel Foucault, a través d’una estratègia d’apropiacionisme. Levine va repetir aquest procés de refotografiar altres obres prenent com a objecte l’obra d’altres fotògrafs clàssics, i el 1983 el va aplicar a la pintura reproduint minuciosament en petites aquarel·les obres de Joan Miró, Kassimir Malevitx, Fernand Léger i Piet Mondrian. Des del 1985 ha ampliat el concepte d’apropiacionisme inherent al seu treball fent obres que ja no són simples còpies, sinó que més aviat són obres a la manera de; és a dir, apropiant-se de les formes però també de les idees i els conceptes d’un artista. Paral•lelament, ha dut a terme sèries de quadres que repeteixen patrons i estructures compositives de la pintura moderna.