En els trenta-sis retrats que formen Cabinet of, de Roni Horn, reconeixem la cara d’un pallasso, per bé que les seves faccions siguin vagues. L’artista va captar l’actuació del pallasso mitjançant exposicions llargues de la seva càmera fotogràfica, de manera que el rostre va quedar difuminat i va adquirir un efecte pictòric, com si Horn l’hagués dibuixat amb traços ràpids en color blanc i vermell. La figura del pallasso és una forma simbòlica que apareix sovint en la història de l’art, com il·lustren obres d’artistes que van de Jean-Antoine Watteau a Bruce Nauman. Algunes vegades adopta la forma d’autoretrat de l’artista, mentre que altres s’interpreta com un retrat genèric de la humanitat. Per a les seves representacions, el pallasso pren com a referència les emocions i conductes bàsiques de l’ésser humà, i s’ha arribat a interpretar com l’alter ego de cada persona. Es podria dir que Horn presenta la seva imatge multiplicada perquè quedem reflectits en les seves nombroses expressions com si fóssim davant d’un mirall. L’artista, però, en destaca solament els artificis –el maquillatge blanc i vermell–, de manera que evidencia que el pallasso no és altra cosa que una aparença, una màscara convencionalment definida que amaga una persona i deixa temporalment en suspens la seva identitat. Com passa amb el pallasso, la imatge que projectem nosaltres mateixos constitueix una aparença que respon a diferents registres personals, socials o culturals, que, en el seu conjunt, componen el nostre propi retrat. Cabinet of, però, va una mica més enllà i amb el retrat del pallasso rebla el clau per transmetre també la fugacitat: si en aquestes fotografies costa definir-ne el rostre imprecís, encara és més difícil recordar-lo en les diferents seqüències que recullen el seu moviment evanescent. La instal·lació, doncs, constitueix una trama en la qual el rostre del personatge no arriba a quedar fixat en la nostra ment, com passa amb els fluxos ràpids d’imatges digitals que rebem quotidianament de la nostra cultura de xarxes globals. La imatge del pallasso, com la nostra, és passatgera i fugaç, pròpia del nostre món actual, que, d’altra banda, ja no es pot interpretar sense imatges.

Cabinet of és una obra central d’aquesta exposició, que s’ha configurat com una confluència de mirades que conviden l’espectador a observar aquest mirall social que és el retrat i alhora a sentir-s’hi reflectit. Amb el títol Mira’m!, l’exposició examina el gènere del retrat en l’art contemporani a través d’una selecció de pintures, fotografies, escultures i vídeos procedents de la Col·lecció d’Art Contemporani Fundació ”la Caixa” que posen de manifest la diversitat d’estratègies de representació que fan servir els artistes per tractar la subjectivitat i la identitat humana en la nostra època. Durant trenta anys, la col·lecció ha reunit un conjunt significatiu d’obres d’art contemporani amb la finalitat de promoure el coneixement i la reflexió crítica sobre la nostra societat actual. L’exposició s’ajusta a aquest propòsit, ja que mostra els treballs d’artistes rellevants que investiguen com la nostra cultura, dominada per la tecnologia i la imatge, afecta la representació de la identitat, en especial quan aquesta noció ja no és estable i predeterminada, sinó tan fluida i ambigua com la naturalesa del nostre món, sotmesa a un canvi perpetu.

La primera referència històrica al retrat és en un relat de Plini el Vell sobre una jove coríntia que, en acomiadar el seu estimat que marxava a la guerra, va traçar amb carbó el contorn de l’ombra projectada per la cara d’ell en un mur. El desig de retenir la imatge del soldat va ser l’origen d’aquell impuls, tot i que, com ens ensenya el mite grec de Narcís, el retrat també és la revelació d’una identitat o un «jo». Al llarg de la història de l’art, la pràctica d’aquest gènere ha demostrat, així mateix, la necessitat de l’ésser humà d’afirmar, destacar i recordar la seva presència al món. El retrat ha arribat fins als nostres dies desplegant múltiples perspectives sobre la imatge humana i les seves complexes implicacions socials. La seva gran transformació va iniciar-se amb la fotografia, que el va popularitzar de manera exponencial fins a arribar a l’actual fenomen de la selfie i dels retrats amb smartphones que envaeixen les xarxes socials. La fidelitat i la semblança amb el subjecte retratat han estat sempre una condició essencial, tot i que l’art ens ha descobert que retratar no és reproduir, sinó crear una imatge; en definitiva, construir una ficció.

La majoria de les obres que es mostren en aquesta exposició examinen conceptes com «veritat», «aparença» i «representació», així com «memòria» i «ficció». Algunes obres posen a prova els cànons normatius del gènere del retrat i revelen les convencions a les quals responen per assolir versemblança. Tant pintures com fotografies se serveixen de màscares i maquillatges amb la finalitat d’experimentar la potencialitat d’aquests artificis en la producció d’efectes desconcertants de realitat. Hi ha artistes que s’interessen per l’anonimat del retrat, mentre que altres desarticulen rols socials i tracten la problemàtica que comporta la representació de la identitat.

En el creuament de mirades que s’estableix en aquesta exposició, els retrats no deixen d’observar l’espectador, com si plantegessin aquelles qüestions tan eternament humanes: qui som?, com els veig?, qui soc jo?, com em veuen?

La mostra es divideix en quatre àmbits temàtics, que distingeixen interessos i formes diferents d’enfocar el retrat. Aquests àmbits, no obstant, no s’han de considerar compartiments estancs, ja que algunes obres podrien situar-se en diversos d’ells alhora. Totes les peces que s’inclouen aspiren a desvelar la ficció del retrat i, al mateix temps, confirmen la seva validesa per distingir la identitat que defineix una persona en la seva individualitat i amb relació a la societat.