Maria Fusco és l’autora britànica convidada a escriure el text que dona lloc a la segona de la sèrie de quatre exposicions inspirades en una selecció d’obres de la Col·lecció ”la Caixa” d’Art Contemporani. El projecte d’aquesta col·laboració entre la Whitechapel Gallery i la Fundació ”la Caixa” busca un enfocament diferent per a les exposicions de col·leccions d’art i troba, en la mirada de quatre autors literaris, una alternativa radical a la interpretació de l’art i a les lectures de la col·lecció.

Coneguda pel seu enfocament experimental, Fusco dona veu en el seu text, titulat NUEVE CAMPANAS QWERTY. Ficción para voz en directo, a nou obres d’art que surten a escena com ponents d’una atípica conferència. La selecció d’obres explora un món imaginari que es desenvolupa entre el llenguatge, el silenci i l’espai. Fusco va quedar intrigada per la sensació de so, silenci i cos que va trobar a la Col·lecció ”la Caixa”. La pel·lícula muda d’Esther Ferrer, Extrañeza, desprecio, dolor, y un largo etc. retrata una gamma d’emocions intenses a través del gest i l’expressió. Molt a prop se sent el clac-clac del vídeo d’Ignacio Uriarte, que presenta Michael Winslow, un actor nord-americà amb unes habilitats vocals extraordinàries, recreant els sons d’una trentena de màquines d’escriure diferents fent servir solament la seva veu i dos micròfons per conjurar una història auditiva d’escriptura analògica. Sense títol # 102 de Cindy Sherman és un autoretrat fotogràfic dramàticament escenificat d’una dona jove que mira inquisitivament la trobada entre Ferrer i el protagonista d’Uriarte. Les fotografies de Christopher Williams entaulen un diàleg crític de repeticions o contradiccions. Un arc de formigó de Cristina Iglesias proporciona un portal arquitectònic per a l’exploració del llenguatge, el silenci i l’espai, mentre que l’escultura-butaca de Pello Irazu parla dels impediments culturals de la vida social. Quant a les teles monocromes grises, certament mudes, d’Alan Charlton, estan destinades a articular la paret blanca a través de la seriació i la repetició, sota el reconeixement que els expressa la fotografia en blanc i negre d’Astrid Klein.