L’ésser humà és un dels grans temes de l’art de tots els temps. Artistes de totes les disciplines i estils han explorat les seves múltiples i complexes facetes: la seva figura i el seu cos, els seus gestos i actituds, les seves idees i sentiments, els seus somnis i passions, la seva vulnerabilitat i fortalesa.

Aquesta exposició explora una part d’aquestes representacions i vivències humanes a través de dotze obres de la Col·lecció d’Art Contemporani Fundació ”la Caixa”. El títol de la mostra prové del llibre homònim que Josep Maria Esquirol va escriure després de rellegir Nietzsche i el seu Menschliches, Allzumenschliches (Humà, massa humà). En el títol de la seva obra, però, va decidir substituir massa per més, perquè no es tracta de veure el món com un ésser superior i anar més enllà del que és humà, com proposava el filòsof alemany; l’humà no és una condició que hagi de ser superada, sinó que el que té valor per al nostre món i la nostra cultura és intensificar i aprofundir el que és humà. I això implica reconèixer la seva vulnerabilitat que, com escriu Esquirol, és la que proporciona a l’ésser humà la capacitat de sentir i patir i, per això mateix, de pensar i lluitar.

Aquesta exposició s’ha gestat durant el període d’incertesa i confinament que ha provocat la pandèmia global de la COVID-19, un temps que ha posat en relleu la fragilitat de l’ésser humà i que ens ha transportat a l’angoixa de l’aïllament, però també a la reflexió sobre com ens situem i habitem el món. L’imperatiu de la distància social ens ha fet prendre consciència del valor de la intimitat i de la casa com a refugi davant de les dificultats i els perills externs, però sobretot ens ha permès entendre l’ésser humà com a ésser relacional i la necessitat de compartir i sentir que no estem sols. L’ésser humà forma part de la pluralitat del món, i la seva existència depèn d’una trama de relacions establertes no solament amb els altres humans, sinó també amb la resta dels éssers vius i de les coses que habiten el món. Aquesta experiència, que ha afectat tota la humanitat, però que hem viscut en singular, ha provocat un gran desig de retrobament, de tornar-nos a sentir units, de compartir la vida i viure el món.

La paraula humanitat ha guiat, doncs, la selecció d’obres exposades, com també ho han fet altres paraules que s’han repetit constantment durant aquests llargs mesos: solitud, cos, vulnerabilitat, resistència, intempèrie, refugi, immobilitat; i, per descomptat, interacció social, convivència i celebració.

L’exposició presenta dos escenaris completament diferents en els quals les peces de diferents períodes i gèneres adquireixen nous significats amb la mirada de les nostres vivències recents. El primer inclou quatre pintures de gran format, produïdes en la dècada del 1980, que tenen com a motiu la figura humana. Fetes amb pinzellades denses, vibrants i emotives, aquestes obres creen un espai simbòlic en el qual flueix un corrent multicolor de cossos de caràcter arcaic, racial i antropomorf. A. R. Penck elabora un repertori de signes i figures esquemàtiques fet per ser comprensible en totes les cultures. Miquel Barceló expressa l’animalitat de l’ésser humà amb un gest impulsiu i crispat. Jean-Michel Basquiat pinta una màscara amb els llavis segellats en la qual ressona la bestialitat del racisme. I Georg Baselitz col·loca les seves figures a l’inrevés per intentar tornar a ser, per reaprendre el món i restituir l’emoció al fet pictòric.

El segon àmbit reuneix imatges més properes a la realitat. Gira entorn de l’experiència vivencial i s’articula a través de les oposicions entre exterior i interior, espai privat i espai públic, i immobilitat i moviment. Es compon de diverses obres de diferents disciplines que mostren formes de reclusió i fragilitat, seguides d’imatges de convivència, diversió i celebració col·lectiva. Anna Malagrida fotografia la incomunicació que genera la vida a les grans ciutats, i Liu Jianhua al·ludeix a l’ambició del capitalisme global representant la fragilitat dels fonaments de l’arquitectura occidental a les ciutats contemporànies xineses. Sam Taylor-Wood retrata el tedi i la soledat de l’època contemporània; Jean-Marc Bustamante ressalta l’animada reunió d’adolescents en una discoteca, mentre que Vik Muniz reprodueix i posa en relleu la monumental massa humana que Weegee va fotografiar a la platja de Coney Island, una imatge que ha esdevingut una icona de la fotografia i que, actualment, ens sembla inimaginable. Allunyats del tumult i del soroll humà, artistes com Txomin Badiola, Jorge Barbi i Gino Rubert exploren els efectes de l’aïllament per analitzar a fons la seva identitat més personal. L’exposició finalitza amb l’exuberant bullícia humana que projecta el vídeo d’Stephen Dean: una explosió d’alegria dels espectadors en un estadi de futbol ple a vessar, celebrant el triomf.

************************************************

La Col·lecció d’Art Contemporani Fundació ”la Caixa” és un compendi de diferents imaginaris amb els quals, en cada exposició, es crea un relat diferent per mirar el món i entendre l’art. Des del començament de la dècada del 1980 s’han incorporat a la col·lecció una àmplia diversitat de propostes artístiques que mostren la contínua expansió de l’art i que posen de manifest els canvis constants de la societat i la cultura.