Enrique Vila-Matas és l’escriptor que inicia una sèrie de quatre exposicions inspirades en una selecció d’obres de la Col·lecció ”la Caixa” d’Art Contemporani que es mostren a la Whitechapel Gallery de Londres. El projecte d’aquesta col·laboració entre ambdues institucions busca un enfocament diferent per a les exposicions de col·leccions d’art i troba, en la mirada de quatre autors literaris, una alternativa radical a la interpretació de l’art i a les lectures de la col·lecció.

‘Cabinet d’amateur’, una novela oblicua és el títol del text d’Enrique Vila-Matas en el qual reflexiona sobre l’art i sobre la seva pròpia biografia mental i literària a partir de les sis obres que ha triat per protagonitzar el seu relat, que es desenvolupa tant a l’escenari de la sala d’exposició com a les pàgines de la publicació. A través d’una trama punyent, les sis obres reunides explicaven obliquament la meva trajectòria literària, confirma l’escriptor.

El fugaç Cabinet –en què van participar presències reals, com també el negatiu de certes imatges, aparicions fantasmals i molta intertextualitat– fou, a més a més, un homenatge minimalista a Georges Perec en el quarantè aniversari de la publicació, el 1979, del seu llibre Un cabinet d’amateur, escriu Vila-Matas. L’obra sobre la qual pivota tota l’exposició és la pintura I.G. de Gerhard Richter, una mena de gran revers del retrat d’una dona, afirma. Per a l’escriptor, aquesta obra interroga sobre l’art de la pintura de la mateixa manera que ell reflexiona sobre la literatura en els seus llibres. A partir d’aquest retrat singular, Vila-Matas va traçant una mena d’autobiografia literària a la qual incorpora Petite, la instal•lació en què Dominique González-Foerster rememora la seva infantesa com a aparició en el present; el vídeo La lección respiratoria, de Dora García, una artista també molt lligada al món literari; l’autoretrat de l’artista Carlos Pazos, Milonga, al qual es vincula perquè representa la nostàlgia d’una època que va viure la seva generació; també la pintura de Miquel Barceló Une poignée de terre (Un grapat de terra), que tria per descendir i tocar de peus a terra, per bé que contraposa aquesta perspectiva tan càlida i propera a la que podria ser la seva terra natal amb la freda fotografia de las ruïnes de Tebes, que Andreas Gursky va fer des de dalt per desprendre’s del sentiment de pertinença i propietat.