Enrere
Imprimir fitxa
Afegir a la meva Col·lecció
Cielo mío
1996
Fusta pintada i envernissada
Dimensions: 2 unitats: 29 x 99 x 52 cm, c.u
29 x 105 x 94,5 cm
29 x 105 x 95,5 cm
Referència: ACF0764
Afegir a la meva Col·lecció
Segons una descripció del mateix Daniel Chust, Cielo mío són «dues cases de nines que reprodueixen el meu taller, de 57 Rue des Champs-Elysés, a Gentilly, França, i l'espai d'exposicions Rekalde 2 de Bilbao». La descripció és purament tècnica en aparença, però molt explícita quant a les coordenades que es posen en joc.
En primer lloc, Cielo mío són, en efecte, unes arquitectures menudes, unes cases de nines de fusta pintada que farien les delícies dels pedagogs més ortodoxos. És clar que aquestes casetes són una obra, una producció artística, però la seva presentació i, sobretot, la seva definició com a joguina atorguen a les maquetes una dimensió d'utilitat que és crucial en el plantejament de Daniel Chust. Ja no es tracta de fabricar objectes estètics perquè en gaudeixi la mirada, sinó de bastir uns ginys per manipular-los realment. Com en altres treballs de Daniel Chust, l'espectador és requerit per participar-hi directament, ja que sense aquesta participació l'obra mai no podria desplegar tot el seu potencial. Cal fer servir els objectes perquè compleixin el seu últim sentit. La casa de nines es realitza quan acompleix aquesta funció. No és arbitrari que força sovint Daniel Chust apel·li al món infantil per garantir aquest imperatiu d'acció i utilització de les seves obres. Els nens i les nenes, o, millor, l'impuls infantil del joc -el mateix que l'estètica clàssica identifica amb la gratuïtat de l'experiència estètica- garanteix el desinterès de la pràctica que es desferma des de l'obra. No cal seguir unes regles determinades i conquerir un resultat, sinó exercir una experiència real, legalitzada en la mateixa execució i no pas en uns resultats hipotètics, com ara jugar a nines.
D'altra banda, aquestes construccions són, ja ho avançàvem, maquetes, encara que es disfressin ara de cases de nines i altres vegades es presentin com a gàbies, terrers o parcs infantils. Aquesta qualitat de maqueta és el que dóna als projectes de Daniel Chust la possibilitat d'actuar com a especulació crítica sobre l'arquitectura, corregint-ne la prepotència en pensar els espais de la vida en la direcció de reconvertir ara els seus projectes en simples objectes d'ús.
Finalment, l'altra consideració que no es pot obviar davant de Cielo mío és el fet, gens arbitrari en la investigació de Daniel Chust, d'utilitzar com a referent d'aquestes construccions els espais reals del seu taller o dels recintes expositius en els quals ha estat convidat a actuar. Aquesta vegada, tots dos són espais reinventats: el taller i la Sala Rekalde. Aquesta opció és especialment reveladora, ja que posa en evidència tot el circuit de l'art. Des de la cuina del taller privat de l'artista fins als aparadors dels circuits artístics, tota l'energia que circula per l'interior del mal anomenat món de l'art es reorienta cap al món real.
