Lightbox

Enrere

Somnis d'altres

Títol original: Sueños de otros

Txomin Badiola

1997 -1998

Construcció de fusta, mobles, reproduccions fotogràfiques, videoprojector, monitor i 2 vídeos transferits a DVD (color, so)

Dimensions: 2' 44" 4' 06" 250 x 484 x 180 cm

Referència: ACF0725

Imprimir fitxa

Afegir a la meva Col·lecció

Les obres més recents de Badiola reincideixen en dos aspectes destacats: la consciència social i política, en correspondència amb un compromís ètic sostingut des de les seves primeres compareixences públiques, i el geni afligit i desencantat. A més a més, els seus títols imprimeixen una poètica fosca que en transcendeix els sentits; per exemple, La guerra ha terminado, Vida cotidiana (con dos personajes pretendiendo ser humanos), El juego del otro, Ciudad de nadie, El amor es más frío que la muerte (el mateix títol que la primera pel·lícula de R. W. Fassbinder), Será mejor que cambies (para mejor) o Recuerda: la gente podría decir si estás sonriendo al otro lado de la línea. L'internacionalisme de Badiola, no obstant això, no li ha fet oblidar una de les seves preocupacions recurrents: la història recent i la circumstància del País Basc. En les seves obres del començament de la dècada, quan es van sumar a la fusta les primeres imatges extretes dels mitjans de comunicació o de la memòria personal, Badiola va construir un país imaginari anomenat «Bañilandia», en el qual es resumia la summa d'afectes sentimentals i de crítica social que percebia la seva mirada. Ell mateix escriu, parlant de Sueños de otros: «És una instal·lació començada a Sant Sebastià. El vídeo es va enregistrar durant la realització d'un curs a Arteleku amb la col·laboració d'alguns dels participants en el mateix curs. A Nova York se'n van decidir els aspectes formals i espacials, agafant com a referència una zona concreta de la casa que tinc en aquesta ciutat, per materialitzar-la posteriorment a Bilbao. Idees relatives a la paranoia, a la masculinitat, a la violència i els seus rituals es van prendre com a punt de partida per a la peça». Tot i que la multiplicitat de signes que componen aquesta obra- des de la baralla dels ciclistes a la vora de la carretera fins a la lectura d'un llibre titulat La estructura del arte, passant pel text recitat que parla d'amor i desamor- estableix contacte amb una realitat comuna, o fa referència al pensament estètic, la seva concatenació i el joc formal que basteix la seva presència la desplacen amb una iconoclàstia radical cap a la situació actual del País Basc, i cap a l'efecte d'aquesta realitat sobre l'escultor quan es va reinstal·lar a Bilbao. «Una ciutat poc moderna de cor -escriu-, forçada a ser la més postmoderna, i tot això esdevenint possible gràcies al joc dels signes, dels gestos, en què semblar (vendre una imatge) és no solament més important que ser, sinó l'única manera de ser. En un entorn semblant no s'ha de lamentar l'escassetat d'imatges o de signes, sinó que és precisament amb l'allau d'imatges i de signes amb què cal tractar».

Mariano Navarro