Enrere
Imprimir fitxa
Afegir a la meva Col·lecció
Va i ve: miradors d'estels
Títol original: Va y ven: miradores de estrellas
1996
-1997
Fusta, metacrilat, setí, fluorescents i fibra sintètica
Dimensions: 48,5 x 379,5 x 245 cm
Referència: ACF0707
Afegir a la meva Col·lecció
Des del final de la dècada dels vuitanta, coincidint amb l'època en què es va traslladar a Nova York, per bé que no a causa d'aquesta circumstància, sinó d'un procés reflexiu interior, el treball de Victoria Civera s'ha desenvolupat simultàniament en el camp de la pintura -una activitat que mai no ha abandonat- i en el de les instal·lacions, en les quals utilitza tant objectes quotidians com d'altres que fa ella mateixa i que es relacionen per parentiu amb els que habitualment ens envolten. En els darrers temps també s'ha interessat pel vídeo.
Les pintures de Civera són generalment de dimensions petites o mitjanes, amb una certa preferència pel format circular, i monocromes o amb molt pocs colors, que en la majoria de peces són molt sobris, amb un predomini del negre i del gris fum, i de vegades amb vermells rutilants o blaus vius. Les formes solen ser molt simples i encertades, i fan referència a elements orgànics o celestes. Com passa a A-be-ce-da-rio, les seves obres s'acostumen a compondre de grups reduïts, en els quals les peces individuals es presten sentit mútuament.
En paraules d'Alisa Tager, «mentre que Civera enriqueix el seu vocabulari amb formes i imatges, les seves pintures conserven una subtilesa i una intriga que arrosseguen l'espectador cap a un món atractiu i enigmàtic. Continua observant i seleccionant allò que és primordial per copsar la quinta essència d'un paisatge, un objecte, el record d'un contacte o un moment íntim. En evocar records i sensacions, els seus quadres reverberen com encarnacions manifestes d'una intimitat personal».
A partir de l'any 1993 aproximadament, Victoria Civera va començar a fer petits objectes escultura que van anar augmentant progressivament de mida i de complexitat fins a convertir-se en veritables construccions, habitacles, que remeten a la identitat i a la memòria pròpies. És com si en contemplar-los poguéssim reedificar el passat i el present alhora, en una sola imatge. Són, a més a més, objectes representatius de la seva feminitat, no en el sentit militant d'altres artistes contemporànies, sinó demostratius d'un tipus de sensibilitat que desplega una càrrega poètica tan intensa com profunda.
Aquesta és la impressió que es desprèn dels miradores de estrellas, infantils ninots asexuats i cecs que jauen en un llit de llum. En el catàleg de l'exposició a la galeria Soledad Lorenzo, on es van mostrar per primera vegada, al costat de la fotografia de la instal·lació de la sala n'hi ha una altra de la mateixa peça al camp a la nit, que accentua, si és possible, la soledat embadalida d'aquests ninots anònims, solters i horitzontals, ajaguts en una capsa dins la qual sembla que s'amagui la lluna invisible. La mostra es titulava «Mare lluna », precisament en referència a una papallona que solament podem contemplar a la llum de l'astre de la nit.
