Enrere
Imprimir fitxa
Afegir a la meva Col·lecció
Matant el temps
Títol original: Killing Time
1994
Videoinstal·lació: 4 vídeos LaserDisc transferits a DVD (color, so)
Dimensions: 48' 18"
Dimensions variables
Referència: ACF0695
Edició: 3/3
Afegir a la meva Col·lecció
Es tracta d'una videoprojecció simultània de les imatges de quatre persones, filmades a casa seva mateix, que reciten sense ganes i en playback un dels papers del llibret de l'òpera Electra de Richard Strauss. Els seus estats emocionals i físics, fonamentalment letàrgics i avorrits, no tenen res a veure amb el paper que representen. Entre els personatges no hi ha cap mena de connexió; només l'òpera, perfectament sincronitzada amb la imatge, ofereix un espai extern de connexió. La seva actitud, fins i tot el seu aïllament, entra en contradicció violenta amb la representació de la peça. Amb aquesta coreografia singular, Taylor-Wood vol aprofundir en les paradoxes quotidianes de les vides dels quatre protagonistes, les seves contradiccions i la difícil relació que estableixen amb l'exterior. D'altra banda, la seva intenció és posar a prova la celebrada eficàcia de l'anomenat retrat social i psicològic. Així, reprodueix l'estil «realista», imitant irònicament el típic documental televisiu del britànic Canal 4 (càmera frontal immobilitzada i preses llargues). A més, tot fent l'ullet cita els retrats fílmics (també de preses llargues i amb personatges fastiguejats o adormits) realitzats per la Factory de Warhol entre 1963 i 1968. Un cop obtingudes aquestes preses, els nega qualsevol possibilitat d'aproximar-se a la «veritat» i les contrasta amb l'espectacularitat i l'artificialitat del text -l'òpera- i sobretot amb la manipulació de l'espai de la instal·lació. L'artista deixa la sala en una semipenombra que ens recorda la realitat de la nostra situació física, i projecta les imatges en parets diferents fragmentant la narració i impedint la nostra identificació amb els personatges. Amb aquestes estratègies, l'artista aconsegueix trencar el «realisme» de la imatge, subratllant la ficció dels mitjans que utilitza.
En definitiva, Taylor-Wood aconsegueix incomodar i confondre l'espectador, i li propicia la dislocació física i mental necessària per apropar-se no solament a la seva obra sinó també a la realitat.
