Enrere
216 substituts de guix
Títol original: 216 Plaster Surrogates
1987 -
Guix pintat
Dimensions: 175 x 508 cm
Referència: ACF0684
Imprimir fitxa Imprimir fitxa Afegir a la meva Col·lecció Afegir a la meva Col·lecció
Malgrat que tenen una gran semblança, no hi ha dos surrogates iguals. Es tracta d'objectes rectangulars no gaire grans, amb unes dimensions que no excedeixen mai els 50 ´ 40 cm. Realitzats en guix, recorden una pintura emmarcada que consta de tres parts: una d'interior, on caldria situar la pintura pròpiament dita, un paspartú i un marc. N'hi ha alguns que tenen la part interior pintada de negre, el paspartú blanc i el marc de diferents colors. N'hi ha d'altres, els que ell anomena «monocroms», que tenen les tres parts pintades amb la mateixa tonalitat, com és el cas d'aquesta obra. Per bé que l'equip de persones que treballa per a McCollum ha fet milers d'aquests objectes, tots mostren petites diferències en les combinacions de color i dimensions. I, si bé els col·laboradors de l'artista fan bona part de la feina, McCollum insisteix a pintar personalment la vora exterior dels centres i el marge interior dels paspartús. D'això, ell en diu «cenyir-se al reglament», i afegeix encara: «Faig el mínim que s'exigeix a un artista, i res més». Els substituts de les pintures que proposa McCollum juguen amb alguns dels conceptes habitualment associats a les obres d'art. Són objectes fets a mà, firmats i datats individualment, però amb una aparença que suggereix la producció industrial. Malgrat la perfecció de les formes i la repetició evident, la superfície central té una certa textura que contradiu la idea de la fabricació en massa. D'altra banda, la disposició en grup rebat la forma en què se solen mostrar les pintures. Si normalment solem veure l'obra d'art en una galeria o un museu com un objecte únic al qual li han deixat un cert espai al seu voltant perquè pugui ser contemplat sense interferències, en aquest cas tenim desenes d'obres, fins i tot centenars, penjades regularment a la paret de la sala d'exposició. Aquests «substituts» -gràcies a la seva aparença, les seves dimensions i, sobretot, el seu nom- es presenten com una alternativa a l'obra d'art. Tanmateix, les obres d'art s'han entès tradicionalment com a substituts de la realitat. Així, McCollum proposa un substitut d'un substitut, amb la qual cosa frustra doblement les nostres expectatives. Aquesta situació proposa un lectura de 216 Plaster Surrogates no exempta d'ironia. Els surrogates, objectes buits de contingut en ells mateixos, es converteixen en elements de consum. Tal com ell mateix aclareix, la seva missió és «descobrir, en un sentit emocional, quina mena d'objecte és la pintura». Mitjançant la reducció d'aquestes peces a mers objectes d'intercanvi, McCollum qüestiona les funcions que tenen dins l'entorn social contemporani: objecte de consum, element de decoració, símbol de prestigi o de valor exclusivament especulatiu en el mercat. En últim terme, McCollum planteja aquestes qüestions reemplaçant paradoxalment els valors tradicionals d'unicitat i exclusivitat pels d'abundància i accessibilitat.

Obres que et poden interessar