Enrere
Imprimir fitxa
Afegir a la meva Col·lecció
Turbulent
1998
Videoprojecció de dos canals: LaserDisc transferit a DVD (blanc i negre, so)
Dimensions: 10'
Dimensions variables
Referència: ACF0681
Edició: 2/3
Afegir a la meva Col·lecció
Premiada a la Biennal de Venècia del 1999, Turbulent és una videoinstal·lació formada per dues projeccions en blanc i negre a les parets oposades d'un espai fosc. En una paret apareix el cantant iranià Shahran Nazeri: en primer pla, de cara a la càmera i d'esquena a una audiència masculina, canta en playback una cançó popular. Davant d'ell, a l'altra paret, la cantant de música no tradicional Susan Deyhim, vestida amb un mantell negre, d'esquena a la càmera, espera en silenci que acabi. Un cop l'home ha acabat i ha saludat el públic, la dona es gira, mira la càmera i comença a cantar enfrontada a una sala completament buida. A la paret contrària els homes, tot i que hi són presents, estan impassibles; no se sap si la veuen, ni tampoc si l'escolten.
D'una manera senzilla, en aquesta obra Shirin Neshat retrata el món musulmà de la cançó, del qual estan excloses les intèrprets femenines; al mateix temps reflexiona sobre el paper que tenen els sexes en la societat iraniana, i en remarca la delimitació i l'organització territorial. En la construcció de les imatges, l'espai és el protagonista: un espai simbòlic habitat per la tradició, que Shirin Neshat intenta descol·locar per fer possible l'existència d'altres espais nous on es puguin crear significats més actuals. Així, la doble videoprojecció reprodueix simbòlicament tota la societat iraniana: l'audiència, plena i masculina, i el buit femení. Aquesta separació és accentuada per l'ús del color: blanc per als homes, negre per a la dona. Un cop presentada la dicotomia, Neshat en desmunta la vigència amb un gir de posicions que es descobreix després de fer una lectura més atenta de la peça. La impassibilitat dels homes davant la incursió de la dona, la uniformitat del seu aspecte i la seva immobilitat fan que a poc a poc es vagin buidant les seves presències, que gradualment passen de positiu a negatiu, de ple a buit. En el cas de la dona, la magnitud de la seva pròpia tragèdia i la teatralitat de la seva figura omplen a poc a poc l'espai buit, i l'absència esdevé presència. Els espais representats en les projeccions es desarticulen, i el poder d'escenificació de la instal·lació que divideix físicament la peça en dues àrees, de manera que siguin oposades i accentuïn la distància entre home i dona, ofereix un espai per a la negociació, la reconciliació. Shirin Neshat proposa un espai en el qual l'espectador s'enfronta a una disjuntiva i es veu obligat a reaccionar. És precisament en aquest espai on l'artista proposa negociar el conflicte; un espai intermedi de diàleg, que representa el desig de canviar.
