La diversitat dels elements que Federico Guzmán fa servir en les seves obres no és impediment per descobrir-hi alguns dels seus pressupòsits conceptuals, que s’han mantingut constants des de les seves primeres creacions de mitjan anys vuitanta. Ja des d’aleshores, la comunicació va esdevenir un tema recurrent en les seves obres. Es tracta d’una reflexió sobre l’acte mateix de transmetre missatges amb un codi comú. Guzmán parteix del fet que la comunicació és una activitat que defineix l’essència humana. D’aquesta manera, sovint en deixa de banda el possible contingut, l’anàlisi global dels sistemes de signes i regles, i se centra en la manera com un acte tan quotidià produeix una alteració en l’individu i en les seves relacions amb els altres. A partir de la fi de la dècada de 1980, Guzmán va incloure en les seves obres una multitud de cables i telèfons. Aquest èmfasi en la interconnexió es fa palès en obres com Islario, o en la instal·lació que va presentar a l’Espai 13 de la Fundació Joan Miró de Barcelona el 1989, titulada El silencio homologado, per a la qual va penjar a les parets de la sala un seguit de dibuixos connectats mitjançant una xarxa complexa de línies i aparells telefònics, amb la intenció de suscitar una reflexió sobre els límits que separen els intercanvis públics i privats en un món en què la informació circula cada vegada amb menys barreres. El problema de Aladino forma part del grup d’obres fetes amb aquests materials. Consisteix en una tela penjada a la paret, una part de la qual ha estat pintada amb un material conductor de l’electricitat. Dos dels extrems de la línia que defineix aquesta pintura surten fora de la tela i avancen uns quants metres per davant de la paret de la qual penja, espai en què hi ha cinc elements circulars de goma. Una xarxa de cables elèctrics fins connecta aquests elements, desordenadament, entre ells i amb la tela conductora. L’obra suggereix una reflexió sobre l’essència mateixa de la comunicació, a partir de la constatació que el món està cada vegada més recobert d’una xarxa física que posa en contacte màquines i persones. Un mundo sin barreras pertany al conjunt d’obres que Guzmán fa amb altres persones –com a part del seu qüestionament del concepte d’autoria de l’obra d’art– a partir d’un acte tan quotidià com l’escriptura de missatges concisos. L’obra consta de quatre pissarres emmarcades, sobre les quals hi ha algunes frases curtes i diverses formes dibuixades. El senzill llistó de fusta que fa de marc està pintat. El seu precedent directe és el grup de deu obres que, amb el títol genèric de «Blackboard Jungle Dub», Guzmán va presentar el 1995. Aquest nom suggereix diverses referències paral·leles. D’una banda, ens remet a la novel·la d’Evan Hunter sobre la vida dels adolescents nord-americans de la dècada del 1950. Aquest relat va ser l’origen de la famosa pel·lícula La jungla de les pissarres (The Blackboard Jungle), el primer llargmetratge que va incorporar el rock-and-roll a la seva banda sonora. També deu tenir antecedents directes en la intervenció que Guzmán va fer a la I Biennal de Johannesburg, el resultat de la qual va ser presentat posteriorment al Museu d’Art Contemporani de Barcelona. En aquests tres casos, Guzmán va invitar estudiants d’escoles secundàries a pintar, dibuixar i escriure sobre les pissarres a partir d’uns motius que ell havia deixat visibles a la superfície. El resultat és una acumulació espontània d’idees i imatges, un reflex fidel de les preocupacions i de les tensions d’un grup ampli de persones. L’obra d’art esdevé, així, més que no pas un document de la seva època, un espai per a la reflexió. S’estableix un lloc definit, però imprecís en els seus límits, que permet al creador ser testimoni i catalitzador de les preocupacions, de les tensions i de les ambicions d’un grup social ampli.

Ferran Barenblit