Yenny, Manguito i altres fotografies de la mateixa sèrie les va fer Ana Laura Aláez el 1995 durant la seva llarga estada a Nova York. Tots els models d'aquestes fotografies són persones de l'entorn de l'artista, amics i amigues que són fotografiats com a estrelles sofisticades, plenes de glamour i seducció: una cantant japonesa en aquest cas, en altres casos la seva galerista, una dissenyadora de joies, un karateka o altres artistes bascos. En les seves obres, Ana Laura Aláez glorifica els universos de la moda, la publicitat, el cinema i, en general, les peces d'indumentària i ornamentació del cos amb les quals intentem construir-nos una imatge de seducció. Però un dels elements més radicals en aquest intent de celebrar el que és banal de la vida consisteix en el fet d'haver utilitzat com a models les persones del seu entorn, d'haver prescindit de les imatges de bellesa del cos estereotipades, d'haver introduït en l'art la quotidianitat de la seva vida. I és que, sota aquesta façana de banalitat, l'obra d'Ana Laura Aláez està plena de segones intencions. En qüestionar l'altar saberut i immutable de l'art amb objectes peribles i fotografies que parlen de la moda i del que és passatger, en eliminar les barreres que separen l'art de la vida quotidiana, els objectes i les fotografies d'Ana Laura Aláez provoquen una mena d'estat democratitzador en el qual es permet entrar a tothom. D'alguna manera, l'obra d'aquesta artista aconsegueix el vell anhel avantguardista d'unir art i vida. Si en l'època de les avantguardes aquest lema s'havia interpretat pel costat tremebund i dramàtic en un intent d'elevar la vida a l'art, l'artista basca, en canvi, baixa l'art a l'àmbit de la vida, de la vida quotidiana. Un art accessible i seductor que glorifica al mateix temps la quotidianitat, l'artificiositat i la peribilitat que caracteritzen les nostres vides, i que ofereix als models i a l'espectador la possibilitat de sentir-se a cada instant estrelles seductores. És el cas de Yenny, retratada en una imatge intemporal i seductora. En altres fotografies, com per exemple a Manguito, Ana Laura Aláez fa objectes que són alhora escultures i complements del vestuari que després desapareixen. A Yenny, però, veiem la protagonista agenollada oferint-nos una safata amb una peça de la mateixa artista: Piel de naranja, del 1994. Es tracta altra vegada d'una obra feta amb materials comuns (ganxet i filferro), transformats escultòricament com un objecte bricoleur. Però, a diferència d'altres obres de l'artista basca, fetes per vestir-se o que representen directament algun tipus de roba, en aquest cas es tracta d'un objecte altament metafòric. És la representació del que queda d'una taronja, sense que hi aparegui el cos de la taronja; com a Mujeres sobre zapatos de plataforma, només en queda la funda, el vestit, la «roba de la taronja», que és el que li dóna identitat. Una vegada més, Ana Laura Aláez vol manifestar-nos que el cos nu no existeix, que el que existeix és l'aspecte exterior del cos, allò a què aparentment no donem transcendència però que, tanmateix, ens dóna forma i identitat.

David G. Torres