Enrere
Imprimir fitxa
Afegir a la meva Col·lecció
Plom profund
Títol original: Dieplood
1996
Plom, zinc i ferro
Dimensions: 124 x 120,5 x 22 cm
Referència: ACF0651
Afegir a la meva Col·lecció
Encara que diverses i contradictòries, totes les obres de Lili Dujourie comparteixen una al·lusió constant a l'art en si mateix. Les seves creacions, des del començament dels anys setanta fins a l'actualitat, contenen repetidament un referent situat en el passat. En el cas de les seves obres de vellut, és el deute amb la pintura barroca, rica i de gran seducció visual. Altres peces parteixen d'una denúncia a la falta de compromís polític de determinats corrents contemporanis. Durant el 1996, Dujourie va fer diverses obres amb plom -Luaide, Gravure i Stillood -, que comparteixen no solament el material, sinó també un plantejament de la seva actitud davant la pràctica i el llenguatge de l'art. Dieplood s'estableix com a punt d'inflexió entre aquestes obres i les que va fer un any després amb plom o altres materials, però utilitzant encara els mateixos recursos iconogràfics Des points cardinaux, Grijze velden i Substantia.
Amb Dieplood, Dujourie recupera la idea de natura morta i defuig els elements tradicionals com la calavera o el rellotge de sorra, però manté la seva recerca de referències en l'art a través de les teles. La pintura flamenca va crear, fins i tot com un dels signes d'identitat nacional, infinitud d'espectaculars teixits estampats amb figures de colors intensos. Aquesta obra, ancorada a la paret, ens presenta una composició senzilla formada per una barra metàl·lica de la qual pengen tres objectes de dimensions similars, que per la forma i l'aparença semblen teles. La voluntat de l'artista d'insinuar-hi teles és manifesta: els elements de la peça estan plegats com si realment fossin teles i d'una manera que ens és molt familiar, però les mides són més grans de les que estem acostumats a veure quotidianament. Aquestes referències iconogràfiques no són noves en l'obra de Dujourie: als anys setanta ja havia utilitzat cilindres metàl·lics semblants a aquest i, a partir de la dècada dels vuitanta, com ja hem dit, les teles van ser les protagonistes de moltes de les seves creacions.
En aquesta obra, però, l'artista juga amb l'espectador i el defrauda en les seves expectatives. Pel que fa a l'aspecte més formal, la primera cosa que ens impressiona és el contrast entre un motiu que imaginem de tacte suau i lleuger de pes, en el qual esperem veure una gamma àmplia de tonalitats, i l'aspecte real de l'obra. En lloc d'una combinació atractiva de valors sensorials ens trobem davant d'una peça de zinc, ferro i plom, monocroma i freda, que se'ns mostra pesada.
Aquest engany visual al qual ens sotmet Dujourie ens condueix a una lectura de l'obra que parteix d'aquesta mateixa idea de decepció: l'obra d'art no pot substituir el que efectivament existeix. El binomi format per creació artística i realitat -possiblement les dues cares d'una mateixa moneda- és indissoluble, però no és possible exigir a l'obra que ens prometi respostes a les innombrables preguntes que la vida ens planteja. Molts artistes -simptomàticament molts escultors- s'han esforçat a aclarir que l'art no ofereix afirmacions, sinó que suggereix qüestions. Dujourie, amb una obra intensament silenciosa pels pocs elements que la formen i un títol que ens fa pensar en l'essència tòxica del material amb què està feta -el plom és nociu per a la salut-, sembla voler insistir en aquest aspecte.
