Lightbox
Enrere
Sense títol
Títol original: Sin título
1995
Fotografia en blanc i negre
Dimensions: Díptic: 166 x 272 cm
Referència: ACF0613
Imprimir fitxa Imprimir fitxa Afegir a la meva Col·lecció Afegir a la meva Col·lecció
El suport principal de la coherència en el treball de José María Guijarro és la distància voluntària que adopta respecte tant del formalisme com del model estandarditzat de l'artista. De fet, no es pot dir que les seves peces siguin «belles», i viu econòmicament d'una feina que no té res a veure amb l'art. Des del començament es va interessar per l'aplicació de la lògica a l'art, i també per la transformació del llenguatge, per mitjà de la repetició, per representar visualment les proporcions matemàtiques. La Sèrie de Kant, una de les seves primeres peces, utilitzava un fragment del text introductori a la Crítica del judici: «Wenn man die...» («Si es...»), al qual Guijarro atorgava el valor 100 (100 lletres) i que separava després en proporcions, per exemple en tres blocs (40 %, 30 % i 30 %), que aplicava sobre trossos de fusta premsada blanca, fusta vella, parts d'una porta, etc. L'any 1994 va fer una operació semblant amb les paraules amb què comença Ciència de la lògica, de Friedrich Hegel: «Es fühlt sich...» («Se sent...»); en aquest cas va utilitzar com a regla de formació les relacions numèriques 2-5-3, que corresponen al nombre de lletres de cada una de les tres paraules. 87, 52 y 83, feta amb fragments petits de tub de ferro, mostra a la paret, en tres fileres, tants fragments com enuncien els nombres, i no pretén cap harmonia estètica; presenta visualment una broma privada. Els nombres es corresponen amb les mides anatòmiques de Marilyn Monroe, les quals, presentades d'aquesta manera sobre el mur, sense cap lligam amb la idea de la bellesa femenina, canvien de sentit i fan que s'apagui la imaginació venèria i s'encengui al seu lloc la llum de la lògica de les convencions socials. Sense títol és la recopilació ordenada de fotografies que segueixen cegament els moviments d'una mà -una peça de la mateixa sèrie fa el mateix amb els gestos de la boca-, preses mentre el seu propietari recita un poema. La lírica del vers s'esvaeix sota la reiteració i el buit significatiu d'uns gestos muts, reduïts a un simple bellugar de mans. En un text esmentat abans, Guijarro exterioritza les seves intencions de la manera següent: «Sempre m'ha agradat el que diu Wittgenstein al Tractatus: el llenguatge és una pintura del món. El llenguatge originari era el llenguatge parlat, l'escriptura va venir després, i en la parla són significants, a més a més de la paraula, el ritme, l'entonació, la melodia. És el que em serveix de pretext per a les fotos de la pronunciació dels versos d'Alberti, César Vallejo o Miguel Hernández».

Obres que et poden interessar