Enrere
La tarda
Títol original: La tarde
1993
Oli sobre tela 
Dimensions: 213 x 162,5 cm
Referència: ACF0604
Imprimir fitxa Imprimir fitxa Afegir a la meva Col·lecció Afegir a la meva Col·lecció
Per a Pablo Palazuelo, la manera més profunda de treballar és obeint «una espontaneïtat lenta», que es correspon amb la manera de fer-se de la mateixa vida, i mitjançant la qual pot desenvolupar les seves intuïcions. El dibuix, aquest és el germen o la llavor de la qual brolla l'obra, l'estructura base de la qual, per generacions metamòrfiques, sorgeixen les famílies de formes. Les formes, prolífiques com famílies nombroses, procedeixen sempre les unes de les altres, i es generen des de la memòria que imagina i inventa, més que des de la memòria que recorda. Una memòria que, afirma l'artista, flueix d'un a un dels seus dibuixos, d'un quadre al següent. «I si les interrompo és per saturació, no perquè no continguin més possibilitats. El que passa és que et satures d'una determinada família, del seu llinatge. Jo en dic «lineaje», que és d'on prové la paraula linaje». La seva pintura pretén expressar la continuïtat; la continuïtat de la pintura i de la vida, perquè totes dues coses, com el món, ni comencen ni acaben, sinó que continuen en moviment constant i en un interminable creixement. Aquests tres quadres pertanyen a la dècada dels noranta, en què Pablo Palazuelo ja feia més de quaranta anys que tenia presència pública i reconeixement internacional. Es corresponen, doncs, més que amb la maduresa del pintor -sobradament acomplerta-, amb l'extraordinari decantament que en aquest últim tram ha experimentat el seu treball. La intensitat amb què resplendeixen per separat, i la multiplicitat de variants que reconeixem quan es contemplen en un sol àmbit, certifiquen la seva creença estètica principal: que la continuïtat expressiva de les formes és interminable i seqüencial. Es distingeixen per les seves qualitats aèries -que les diferencien de peces precedents, més compactes i denses-, i per un so de musicalitat que brolla de la superfície pintada. Sylva és conformada exclusivament per la línia. Pertany a una família d'obres d'una economia formal molt rigorosa, en les quals els intercanvis angulars en el traçat de les línies indiquen un ritme atonal. El títol remet a la selva, en llatí. La tarde, d'altra banda, ens ofereix una possible anàlisi de l'ús del color en la seva obra, de la substància del qual ell afirma que és també forma. «M'agrada saturar el color imaginat», diu, «perquè mitjançant el color es poden expressar els dinamismes profunds que es produeixen entre l'ànima i la natura, els llaços que les uneixen secretament. [...] Per a mi, simbolitzen els dinamismes profunds entre l'energia psíquica i la material. Són símbols de l'ànima». La pintura em sembla íntimament relacionada amb la sèrie «Danza» -tot i que aquesta fa servir més els vermells i els blaus-; i també amb un quadre d'aquest mateix any, Concierto, que du a la vertical el que aquí són horitzontals. Finalment, a Dos I, pintat només amb grisos, blancs i blau nit, s'estableix una diàleg contrapuntejat entre dues figures igualment poderoses i visualment subtils. L'espectador pressent que, més que desxifrar-les, el que ha de fer és xifrar-les amb relació a ell mateix, amb la seva possibilitat de «veure» en les formes.

Obres que et poden interessar