Mentre Campano desenvolupava el cicle «La Grappa» al llarg del 1986, embrancat en l’anàlisi de les possibilitats pictòriques de L’automne, de Poussin, va fer de manera àgil i esbossada, gairebé en to d’experimentació, alguns llenços petits sobre L’été, o Ruth et Booz, una altra de les composicions pertanyents a la sèrie «Les quatre saisons» del pintor francès. D’aquestes composicions inicials va sorgir, a partir de l’any 1989, un cicle molt coherent i compacte, «Ruth y Booz», en el qual la composició poussiniana se sotmetia sistemàticament a una anàlisi exhaustiva de reinterpretació. Aquesta sèrie es va caracteritzar per l’ús i la combinació de les diferents formulacions estilístiques provinents del patrimoni de les avantguardes històriques, reinterpretades a la llum d’una sensibilitat contemporània enriquida amb les aportacions de l’expressionisme abstracte nord-americà i l’informalisme, i també per la utilització de la tradició històrica representada pel màxim exponent classicista de Poussin com a punt de partida i espai de reflexió, per acabar finalment negant aquest estil i buidant-lo de contingut. Sense títol 4 pertany a l’última etapa d’aquest cicle, que destaca pel caràcter de transició i a la vegada d’anticipació de successius plantejaments ja desproveïts de referents figuratius, en els quals la pintura negra s’aplica sobre la tela blanca preparada, per construir unes composicions encara més austeres i nues, abstractes, d’una geometria essencial i en certa manera gestual i tosca. El paisatge de Poussin, com també els personatges que l’habiten i donen vida a l’escena, es reinterpreten des d’un procés de despullament radical de tots els elements accessoris i es representen en les seves qualitats més essencials. L’estructura del paisatge, i també els moviments o les postures dels diferents personatges, se sintetitzen en esquemes bàsics, en una geometria elemental en la qual encara hi ha lloc per al gest de la mà en emprendre la pintura, i els colors s’atenuen fins a limitar-se a una paleta reduïda en la qual dominen els negres i els matisos dels grisos sobre el color blanc del llenç preparat. En forma de T es representa en aquesta obra l’arbre que tanca la composició de Poussin per la banda esquerra. Aïllat del seu context escenogràfic, l’arbre s’erigeix com un gran suport enèrgic que travessa un espai buit, i no es poden reconèixer en la seva figura les característiques pròpies d’un arbre. Dins de la sèrie, aquest és el quadre que reflecteix més clarament el llegat de l’expressionisme abstracte nord-americà, i hi són especialment evidents algunes referències a Robert Motherwell i Franz Kline pel que fa a la factura i la càrrega gestual que calibra la construcció d’un espai pictòric.

Santiago B. Olmo