Enrere
Imprimir fitxa
Afegir a la meva Col·lecció
Nostàlgia I, II, III
Títol original: Nostalgia I, II, III
2009
Videoinstal·lació.
Nostàlgia I: vídeo HD d' un canal (color, so)
Nostàlgia II: vídeo HD de dos canals sincronitzats (color, so)
Nostàlgia III: pel·lícula de Super 16 volcada a vídeo HD (color, so)
Dimensions: Nostàlgia I: 4' 35''
Nostàlgia II: 9' 49''
Nostàlgia III: 31' 48''
Dimensions variables
Referència: ACF0548
Edició: 3/6
Afegir a la meva Col·lecció
Tothom ha tingut alguna vegada la necessitat d’explicar una història, de compartir un esdeveniment, de revelar una experiència. I, a partir d’aquestes històries, ja siguin imaginàries o sorgides de fets reals, hem construït la nostra realitat i la nostra visió del món. Però, com es forma una història?, quina influència té la memòria sobre l’acte narratiu?, quins elements narratius en determinen la comprensió i la interpretació? Els treballs audiovisuals d’Omer Fast neixen d’aquestes qüestions. La seva obra es nodreix d’històries i de testimonis que expliquen les seves històries personals. Són relats, i per això caben poques certeses, començant perquè es qüestiona el caràcter de realitat o autenticitat. Fast utilitza sovint el format d’entrevista com una estratègia per apropar-se a la realitat, però la seva intenció no és descobrir la veracitat d’uns fets, sinó la veritat que sorgeix de les narracions i representacions.
En les seves pel·lícules i vídeos, escenificats de vegades en instal·lacions amb diverses projeccions, l’artista rescata històries d’una gran varietat de personatges i successos, que ofereix a l’espectador després d’un elaborat procés de muntatge. Fast manipula els personatges i altera les escenes, i, com en una operació de reanimació, les històries cobren una nova vida, adquireixen noves seqüències o es recomponen amb formes diferents. En totes, l’artista té l’habilitat de conservar l’original, ja que la narració resultant, encara que sigui una completa ficció, està construïda amb les paraules i els gestos del narrador original, la qual li cosa permet mantenir un ancoratge en el món real.
Nostalgia (2009) és una producció produccions emocionalment intensa, amb estructura narrativa complexa i guió intrigant que estableixen una relació ambigua amb la realitat. Es basa en records de successos de violència, dolor i pèrdua, però la seva representació està dirigida per la lògica de la ficció. En aquesta obra Omer Fast fa accessible la història d’un refugiat africà que demana asil a la Gran Bretanya. «Totes les meves aptituds, els meus pensaments, tot en mi està bloquejat al meu interior», diu al començament del vídeo que obre la instal·lació. Aquí Fast, encara que amb una ambició política més evident, deixa anar la seva habilitat narrativa i tria un detall anecdòtic de les aventures del seu entrevistat amb la guerrilla, quan era un nen soldat, per representar el drama de la seva història. La construcció d’una trampa rudimentària amb uns bastons per caçar perdius es converteix en el fil conductor d’una successió d’històries que es van enllaçant en un joc de transferències fílmic. Nostalgia està composta per tres espais separats en què es projecten, amb formats diferents, els tres capítols d’aquesta obra. El primer vídeo mostra un home blanc vestit com un caçador o guardabosc que construeix la trampa mentre s’escolta una veu que descriu com es fa. En el segon espai, una doble projecció recrea amb actors, com si fos una prova de càsting, l’entrevista al jove immigrant africà que l’artista havia conegut a Londres. Durant la conversa, que es desenvolupa en un clima tens per les contradiccions del jove, aquest recorda com li havien ensenyat a fer una trampa. El tercer capítol aborda el cine amb un thriller de ciència ficció. La decoració situa l’escena als anys seixanta del segle passat, però el desenvolupament dels esdeveniments revela que l’acció té lloc al futur. La Gran Bretanya es troba en un estat de decadència i els seus habitants intenten entrar il·legalment a l’Àfrica, que s’ha convertit en la terra promesa. La història de la trampa es repeteix, però va canviant de significat a mesura que s’adapta a diferents contextos, tal com les històries orals s’han transferit al llarg dels temps. Al final, la trampa és escollida com a tema d’una descripció per un escolar que ha de fer una presentació a classe sobre com es feien les coses antigament. La trampa és una metàfora de la transmissió de coneixements i experiències. La història de l’ésser humà s’ha nodrit d’històries a través de les quals ha pogut conèixer el món, i aquestes històries constitueixen una necessitat de la qual no pot prescindir.
