Enrere
Imprimir fitxa
Afegir a la meva Col·lecció
Tot el temps del món
Títol original: Todo el tiempo del mundo
1991
Ferro, plàstic i gres
Dimensions: 234 x 62 x 62 cm
Referència: ACF0546
Afegir a la meva Col·lecció
Jorge Barbi ha declarat més d’una vegada que és un escultor d’idees, i que la seva obra sorgeix d’objectes trobats a partir de la seva pròpia experiència en la vida i en l’entorn. Davant de Todo el tiempo del mundo, una escultura en què dos cons de plàstic s’uneixen, subjectats entre ells per unes lleugeres barres de ferro, per formar una mena de rellotge de sorra immòbil, salta a la vista que el seu camí artístic no representa una opció formalista, sinó que el viatge pren més aviat la direcció contrària: l’artista intenta formalitzar idees. Ara bé, la qüestió de l’experiència resulta més difícil de captar a primera vista. I, tanmateix, és una qüestió fonamental, que Jorge Barbi tracta amb subtilesa. Potser perquè treballa fent complexos processos de síntesi, en els quals l’experiència ha quedat interioritzada i resumida en una sèrie de materials als quals l’artista no vol sostreure gens del seu potencial polisèmic. En altres paraules, no n’hi ha prou d’explicar el que et succeeix, sinó que, com el mateix Barbi diu, «un objecte no ha de ser un producte que expressa o que sap, sinó un fet en el sentit de constituir actes en si». L’interès que l’artista ha mantingut al llarg de la seva carrera pels objectes que constitueixen vestigis, per l’arqueologia, pel temps i el passat, és manifest en Todo el tiempo del mundo. En aquesta obra ja no trobem objectes que remeten al passat, vestigis que manifesten el pas del temps, sinó el temps mateix congelat. A partir d’aquí es poden suggerir moltes interpretacions. Tot el temps del món tancat en una estructura de ferro, tenallat dins de plàstics, detingut; l’obra estableix les dimensions dels nostres desigs d’eliminar l’atzar, i la tensió entre atzar i natura. D’altra banda, i considerant que des del principi de la dècada dels noranta Jorge Barbi va començar a interessar-se pels modes d’exposició i recepció de les obres d’art, podem entendre aquesta peça com una subtil ironia sobre l’entitat mateixa de l’obra, refugiada i intentant controlar el pas del temps. Subtilesa i economia de materials, en un resultat que és deutor del minimalisme, però que s’obre i compleix una veritable funció polisèmica.
En la seva tasca de síntesi i resum constant de la pròpia experiència, Jorge Barbi aconsegueix materialitzar el fenomen d’identificació entre allò que és local i el que és global, entre un racó de Galícia i objectes de caràcter universal. I, en aquesta síntesi, no oblida una cosa que molts conceptuals han tendit a menysprear: la formalització de l’obra en si. En aquest sentit, és molt important la resolució de Todo el tiempo del mundo, pròxima al minimalisme, en la qual queda patent l’esforç que fa per no sobrecarregar d’informació, limitant l’obra als element justos, i també sent conscient que no s’ha d’amagar sinó descobrir, i que és en la contenció on hi ha una obertura interpretativa més gran i una densitat poètica més intensa.
