Enrere
Imprimir fitxa
Afegir a la meva Col·lecció
Sense títol
Títol original: Sin título
1993
Piano, vuit cadires, peces de fusta i ganxos
Dimensions: 240 x 310 x 440 cm
Referència: ACF0529
Afegir a la meva Col·lecció
D’ençà dels primers anys noranta, Tony Cragg va desenvolupar diferents projectes de caràcter ambiental o arquitectònic (Subcommittee, 1991; Secretions, 1995, etc.). Aquesta peça cal situar-la en el context de produccions en les quals l’escultura, més que no pas reduir-se a ocupar l’espai, esdevé una estratègia per obrar un espai, per construir un ambient. Des d’aquesta perspectiva, mentre que Sense títol (1983) era una obra que traspuava la simbiosi entre escultura i pintura, aquest altre treball, com dèiem, condueix l’escultura cap a l’arquitectura. En aquesta construcció concreta –en la qual es poden observar un piano, unes cadires i diferents elements de fusta que auxilien la recreació general del context–, el més enigmàtic és, sens dubte, els ganxos que cobreixen tots els objectes de la composició. Des del piano fins a aquesta mena de pilars arquitectònics que fan de marc de la composició, tot és folrat de ganxos clavats que donen una mena de vibració visual molt especial al conjunt. Aquest efecte de caràcter quasi atmosfèric permet llegir el recurs als ganxos com un estratagema per afavorir el realisme de la construcció –un desig molt clar en tot el treball de Tony Cragg–, ja que, al capdavall, podrien simular les notes musicals que embolcallen tot l’ambient.
Malgrat aquesta lectura, cal recordar, però, que Tony Cragg, durant aquest mateix període, també es va interessar molt per l’efecte que produeixen els objectes amb pells ratllades, nafrades o folrades de materials diferents. En aquest sentit, cal recordar que hi ha altres obres en les quals també fa servir ganxos (Angels and Other Antibodies). Amb uns recursos o uns altres, aquesta és una investigació que voldríem llegir paral·lelament a la recomposició característica de coses amb fragments dispersos; ara es tracta de diversificar l’objecte no per la condició de ser ell mateix una acumulació, sinó per la possible multiplicació epidèrmica, talment com si fos a la pell allà on l’objecte revela l’efecte de les seves circumstàncies. Al costat d’aquesta perspectiva, la proliferació de textures desagradables es va interpretar, en un moment determinat de l’obra de Tony Cragg, com un recurs per posar en dubte la proximitat dels objectes, la hipotètica facilitat amb la qual ens n’apropiem per fer-ne un ús pràctic i profitós.
