Enrere
Imprimir fitxa
Afegir a la meva Col·lecció
Crisàlide
Títol original: Crisálida
1989
Cuir, pell sintètica, metall i sorra
Dimensions: 44,5 x 41 x 300 cm
Referència: ACF0527
Afegir a la meva Col·lecció
Amb Crisálida, Adrián Alemán recorre a recursos ideològics i estilístics de l’art objectual com ara la ironia, el fragment, la descontextualització semàntica, el nom, la designació estranya, la provocació, l’exposició museística. Dins d’aquest àmbit, aporta un component simbòlic i iconogràfic de contingut poètic. Hem d’aprofundir també en el concepte de crisàlide, últim estadi de la metamorfosi, per aproximar-nos a una obra aparentment hermètica que ens proposa un desplaçament cap a un dels períodes històrics més negres de la història contemporània espanyola. És impossible de continuar parlant d’aquesta peça sense posar l’accent en el moment al qual al•ludeix, perquè cada fragment de Crisálida és un dels maletins que utilitzaven per transportar les velles cintes del No-Do que es projectaven als cinemes a l’època de la dictadura.
Al principi dels anys cinquanta, la modernitat es va començar a interpretar com una ruptura amb el passat; al final d’aquella mateixa dècada es va començar a posar en crisi aquesta idea, i és en la postmodernitat que es dubta del concepte mateix d’avantguarda com a moviment, per defensar la idea de la transició, de la mirada que realça el passat i la tradició. Crisálida, per tant, té un component punyent i mordaç que situa el debat sobre l’art en un estat de transició, èxtasi i perversió. Sota una aparença repetitiva freda i pulcra, els vint-i-sis maletins de cuir contenien les cintes propagandístiques del franquisme. El No-Do era la finestra per la qual els espanyols trèiem el cap a la realitat del món. La memòria d’una bona part de la nostra història més recent serveix de punt de partida per anar cap a un altre estadi social, polític i cultural i, per què no?, fins i tot personal. La metamorfosi de la qual ens parla Adrián Alemán està feta a la nostra mida. Els fragments ens remeten a un tot perdut en l’esdevenir del buit. Dins dels maletins no hi ha res. L’absència és el material amb què anomena el passat, però també és la substància amb què es fabriquen els somnis i les pròpies perversions. La dimensió simbòlica de la crisàlide fa més complexa la simplicitat formal de la factura de la peça, i la seva lectura es diversifica quan buida el contingut funcional dels elements que la componen. El conjunt de maletins disposats d’aquesta manera ajuda a eliminar la diferència entre art i objecte d’ús, i fa aflorar tota la cadena de significacions i associacions provocades per la descontextualització semàntica de cada fragment i del conjunt en si.
La incorporació d’objectes industrials fabricats en sèrie connecta aquesta obra amb els ready-mades de Marcel Duchamp i, d’altra banda, la sèrie repetitiva d’un mateix element ens aproxima a postulats minimalistes. En aquesta cruïlla de llenguatges per la qual circula l’obra, Adrián Alemán recull del conceptualisme el valor de la paraula com a origen del pensament i dels mateixos objectes. La paraula es converteix en matèria de coneixement i ens fa tornar a l’origen de les coses, de la mateixa manera que els maletins que configuren la crisàlide ens remeten al viatge de tornada, i no d’anada. En el retorn hi ha subjacent l’essència fonamental de l’esdevenir i del que succeirà després. No hi pot haver progrés sense passat, ni futur en l’oblit, ni forma sense precedent. En la crisàlide es condensen l’espai i el temps, passat, present i futur, com en una llavor que germina quan les condicions li són favorables.
