«En rebutjar sobtadament i sense raó les regles, crec, a pesar de la por quesento, que entro en un món de seducció infinita. » Aquestes paraules de Susy Gómez, publicades en el text de presentació de l’exposició que va fer a Atenes l’any 1998, demostren clarament que l’artista ha basat una bona part de la seva producció artística en el fet d’apropar-se a la sensibilitat de l’espectador a través de la seducció. Com a conseqüència d’haver experimentat amb el potencial expressiu del teixit durant el seu aprenentatge de disseny de moda a Barcelona, la tela és un dels materials que apareixen amb més freqüència en la producció artística de Susy Gómez. Sia en forma de cortina, tovalles, funda de coixí, cintes o fils de colors diferents, o captada en les imatges (ampliades fotogràficament un cop retocades) que apareixen especialment a les revistes de moda, es fa evident que l’artista utilitza la tela per la sensualitat que desprèn, ja que considera que la seducció (i per extensió un cert erotisme) és el motor principal de la seva creativitat. L’obra que ens ocupa, consistent en dues peces de roba, va ser creada amb motiu de la seva primera exposició individual a l’Espai 13 de la Fundació Joan Miró de Barcelona. Es tracta d’uns pantalons fets de tela de lli, l’aspecte més sorprenent dels quals són les tires de tela que pengen dels camals, com també la manera com l’artista ha decidit d’exposar-los. Fent una clara referència a la impossibilitat de l’individu de mostrar-se als altres tal comés en realitat, aquests pantalons són una peça de roba que no pot ser utilitzada amb la funció per a la qual ha esta concebuda: vestir la persona que camina. Davant d’aquesta impossibilitat, la solució de l’artista consisteix a desprendre-se’n de la manera més radical i suggestiva possible. I és justament per deixar constància de l’acte de desfer-se d’aquests pantalons (o d’una part de la nostra persona que no ens satisfà en absolut), que l’artista decideix de mostrar-los a punt de caure a terra. Penjada del sostre i exposada amb la voluntat de reproduir el moviment en el moment que una persona se’n desprèn i la llança amb violència per l’aire, no hi ha dubte que aquesta obra de Susy Gómez és un dels exponents més clars de l’striptease mental del qual es parla sovint quan s’ha d’interpretar qualsevol de les seves obres. La segona peça és un guant concebut per cobrir dos braços, fet amb un teixit sintètic de color blanc i penjat del sostre amb un fil transparent, amb la qual cosa l’única part que toca a terra és la corresponent a les mans. El guant és un complement molt suggeridor i estretament vinculat a la seducció en un estereotip femení molt concret. Aquí el guant evidencia la impossibilitat de ser utilitzat amb la funció per a la qual ha estat concebut. Ara bé, en aquest cas, el fet que és una peça de roba fàcilment identificable amb un guant femení facilita que, de la seva contemplació, se’n puguin derivar lectures més àmplies. Lectures vinculades al poder suggestiu dels objectes –o les obres– surrealistes (un tema al voltant del qual va girar bona part de la seva investigació formativa), a la voluntat i el desig d’advocar per la llibertat, i també a aspectes relacionats amb la situació de la dona.

Frederic Montornés