Juan Ugalde sempre ha enfocat la seva atenció cap a aquells aspectes de la realitat més quotidians, estereotipats i banals, que tot i això contenen una càrrega simbòlica i significativa capaç de retratar un context social, un gust, una estètica, mitologies adolescents o els ambients de la subcultura popular. En les seves primeres obres hi havia personatges recurrents extrets del còmic que han continuat poblant els seus quadres com figures mítiques i de referència. Eren, sobretot, personatges dels tebeos espanyols dels anys setanta, especialment els creats per Ibáñez: les germanes Gilda, Mortadel·lo i Filemó o els explosius Zipi i Zape, però també robots i ninots inspirats en telefilms de sèrie B, transformats per una gestualitat pròpia dels graffiti i els seus colors. Es tractava d’escenes molt narratives en les quals l’humor i la paròdia trobaven un context irònic propici per generar disbarats. Tot això ha portat Ugalde a construir una mirada en la qual la pintura s’utilitza alternativament com una estratègia narrativa o com una eina capaç d’evidenciar els disbarats de la realitat, mitjançant una actitud documental que se serveix de la crònica sociològica. Els elements crítics del seu discurs pictòric, però, no se situen en el primer pla de l’atenció; no es tracta d’un treball sociològic. L’humor i la paròdia revesteixen una recreació estètica de la ridiculesa, per bé que no per això menys real. Les seves obres reconstrueixen una antimitologia del que és cutre, des d’on els valors crítics es dirigeixen més cap a les estratègies de representació de la pintura que cap als continguts, en els quals Ugalde es delecta com si fossin senyes d’identitat del que és espanyol-popular amb un humor absurd i desencadenat. La mirada d’Ugalde sembla que s’apropia de la realitat amb l’òptica que es podria descobrir en els personatges (o en moltes altres pel·lícules espanyoles d’humor i comèdia de sèrie C) que encarna Paco Martínez Soria en els seus films: des d’aquí se situa en la paròdia, però sense voler ridiculitzar, sinó amb la intenció de valorar, encara que sigui amb humor, aquest context visual, i real; fins i tot amb certes dosis d’afecció. A partir dels primers anys noranta la pintura d’Ugalde ha integrat en el quadre la fotografia (pròpia o d’altres) com a contrapunt i complement d’allò pictòric, com un espai on penetra el deliri de les imatges pictòriques per tal de refredar i relativitzar la contundència de la imatge fotogràfica. Les postals recuperades, apropiades i manipulades han constituït un element essencial en el seu treball i s’han integrat en els seus quadres com síntesis concentrades del gust popular. En les dues obres que posseeix la Col·lecció ”la Caixa” d’Art Contemporani –Multi Baby y La nave de los locos, ambdues del 1992– s’integren la pintura i la fotografia, proposant relats singulars en els quals apareixen postals: es tracta, en la primera obra, de la postal d’un jet d’Iberia, com a símbol de la modernitat del viatge, i d’un paisatge rural amb toros i vaques en la segona, de contingut infantil. Totes dues constitueixen exemples molt clars de la manera de treballar d’Ugalde, que fa servir els recursos del pop i els transforma en estratègies representatives i narratives que posa al servei d’una mirada irònica però àcidament crítica. Quan, en una crònica sobre una de les seves exposicions a Madrid, Fernando Huici afirma que Ugalde és un dels pintors realistes més notables de la seva generació, planteja amb rigor el caràcter realista –crític en un nivell social i polític– del pop espanyol, sempre temptat per la mitificació irònica d’allò cutre com una senya d’identitat cultural popular (negativa) que permet l’humor, el ridícul, el deliri i també l’autocrítica. Dins dels marges amplis i alhora imprecisos del pop espanyol, caldria incloure Ugalde com una veu lúcida, sempre pendent de la narració i de la problemàtica que plantegen les imatges, la seva representació, els seus significats i els seus sentits en el context en què són produïdes.

Santiago B. Olmo