Deutor tant de la cultura oriental com de l’occidental i la jueva, Anish Kapoor manifesta contínuament en la seva obra una voluntat d’unir idees oposades. Aquest anhel és present en el diàleg subtil que estableixen les dues obres incloses en aquesta col·lecció. La primera, a la qual l’autor no ha posat títol, ens proposa un cub feixuc de marbre de dimensions considerables, que es mostra gairebé en la seva condició més primitiva. Els cinc costats visibles estan en el mateix estat en què la pedra va sortir de la pedrera, sense brunyir. En una de les cares, l’artista ha buidat una petita cavitat i n’ha polit l’interior. D’aquesta manera s’estableix una relació conflictiva entre la duresa del bloc de marbre, amb uns límits que sembla que l’artista no ha disposat, i el buit d’aquest espai que Kapoor ha creat d’una manera tan clara. La segona peça, When I Am Pregnant, és, en certa manera, oposada i complementària respecte de l’anterior. Per fer aquesta obra, Kapoor intervé directament en l’espai de la sala d’exposició. En una de les parets fixa un objecte sobre el qual s’apliquen després els mateixos materials de la paret original, generalment guix i pintura, amb l’objectiu d’obtenir un acabat uniforme. El resultat s’assembla molt al ventre d’una dona embarassada, i és sorprenent, ja que juga també amb les expectatives que fan que esperem contemplar l’obra d’art penjada a la paret, sense alterar-ne les formes habituals. D’altra banda, el títol en anglès de la peça obre la porta a un joc d’equívocs. Aquest idioma no especifica el gènere dels participis, amb la qual cosa pregnant («embarassat/ada»), por referir-se tant a una dona com a un home. Les dues obres, com la majoria dels treballs de Kapoor, requereixen de l’espectador un esforç d’interpretació. El joc de símbols aparentment limitat que Kapoor fa servir no revela uns significats definits, d’explicació immediata i unívoca. La seva intenció és, més aviat, suggerir en l’espectador un seguit de vagues sensacions que transmetin un estat d’ànim. El mateix artista creu que el seu paper no és «crear expressió», sinó «ser expressiu», i que ell «no té res de particular a dir». La primera conseqüència d’aquesta voluntat és l’existència d’una gran quantitat d’interpretacions davant d’una obra tan ambigua com rica. L’artista considera que mitjançant aquesta multiplicitat de lectures es pot arribar a una «existència poètica», la veritable màxima finalitat de la seva creació. Les obres de Kapoor, d’altra banda, oscil·len entre el rotund resultat plàstic –que les converteix en objectes d’una possible anàlisi únicament formal– i la categoria intel·lectual, carregada de metonímies. En la seva obra dels anys vuitanta, Kapoor acostumava a pigmentar amb colors primaris molt vius els forats que feia a la pedra. Amb aquesta pràctica, que enllaçava amb les tradicions hindús, pretenia incidir en la noció de presència i suggerir una idea definida a través de les tonalitats fortes. Això no obstant, en la primera d’aquestes dues obres l’interior de la cavitat és blanc i brillant, de manera que se supera la dialèctica entre pintura i escultura que s’establia quan se sumaven els dos mitjans. És així com es proposa marcar l’absència de límits i adreçar-nos al concepte d’infinit. Tant en una obra com en l’altra hi ha una referència clara a l’androgínia, un concepte que Kapoor debat freqüentment en les seves creacions. L’aspecte femení està present en la forma còncava de l’úter simbòlic de la peça sense títol, i també en la idea de maternitat de When I Am Pregnant. L’aspecte masculí el podem trobar, paradoxalment, en la mateixa forma convexa d’aquesta obra. La superfície que sobresurt de la paret s’estableix com a oposada a la cavitat vaginal, la completa i tanca el cicle que proposa. Com en les altres formes antropomòrfiques del seu repertori ¬–els pits de 1000 Names–, Kapoor insisteix en el naixement, la perpetuïtat i, en definitiva, la idea de repetició d’esdeveniments seguint un ordre establert. La relació d’oposats que aquí es planteja vol transcendir així la percepció de la dualitat: creació i destrucció hi són simultàniament presents. Kapoor, un autor amb una ferma voluntat investigadora, manté envers l’escultura una actitud que es pot resumir en la seva convicció que «hi ha una història a la pedra i, quan s’excava, sorgeix una seqüència narrativa completa». L’artista vol que el descobriment d’aquest relat que hi ha ocult a la roca –i en definitiva en el món– depengui de nosaltres, cosa que fa que l’obra quedi totalment oberta quant a significats.

Ferran Barenblit