Enrere
Imprimir fitxa
Afegir a la meva Col·lecció
El caminant núm. 1
Títol original: El caminante n.º 1
1986
Tècnica mixta sobre tela amb fusta
Dimensions: Díptic: 270 x 390 cm
Referència: ACF0513
Afegir a la meva Col·lecció
Al llarg dels anys vuitanta la pintura de Gerardo Delgado va seguir un procés genètic en què un tema o un argument, entès com un context d’idees o clima intel·lectual, més enllà del mer pretext, configurava una mirada alhora reflexiva i contemplativa que donava cos, coherència i sentit a una pintura que s’organitzava en sèries. Això suposava un període molt lent i pausat destinat a la sedimentació d’idees i a l’elaboració pictòrica, en el qual s’abordaven amb rigor tant els problemes de caràcter formal com els pròpiament interpretatius i poètics, més relacionats amb els aspectes argumentals. No es tracta d’una pintura de citacions o d’erudició, ja que, per bé que s’assumia el pes de la història, dominaven recursos intuïtius, solucions plàstiques que implicaven una narrativa molt lligada a una poètica de l’evocació i, sobretot, una mirada profundament pictòrica.
A «El caminante» la pintura obre, en forma de metàfora, un viatge sense retorn que es dirigeix a l’interior, com un recorregut d’introspecció per senders perduts, per camins plens de dificultats. El viatge és també una metàfora de la vida, i hi conflueixen la pintura com un consol però alhora com una lluita i un mitjà per afirmar les tensions i les contradiccions que conformen una actitud. Paral·lelament al món desolat de Schubert, s’insereixen en la sèrie elements autobiogràfics que configuren un procés catàrtic d’afirmació i de canvi. L’inici d’aquesta sèrie va coincidir amb un moment en què Gerardo Delgado no podia reconèixer-se inscrit en cap generació pictòrica; sentia que el context pictòric en el qual se situava el seu treball no era entès amb justesa, i a través d’aquestes obres va construir un àmbit propi de reflexió, en què cabien tant el pensament com l’emoció.
Les primeres obres d’«El caminante» sorgeixen de la sèrie immediatament anterior, « El archipiélago». En aquest primer nucli d’obres, al qual pertany El caminante nº 1 (1986), s’estableix una dualitat construïda per dues teles verticals que formen un díptic, en aquest cas unit per una fusta desgastada que accentua la imatge de paisatge que, alhora, donarà unitat a tota la sèrie. Altres obres immediatament successives, com Muerte en la tarde (1986), es concentren en una sola tela emmarcada parcialment per fustes desgastades i esquerdades, que remeten als moments més desesperançats o declinants d’alguns dels lieder del cicle schubertià, en els quals s’intueix la mort en el paisatge desolat (Letzte Hoffnung, «última esperança»), en el color gris dels cabells (Der greise Kopf, «el cap gris») o en la presència d’un còrvid (Die Krähe, «la cornella»). Més tard l’artista decideix establir una dualitat horitzontal per subratllar la condició essencial de paisatges, reduint els formats i fent més concisa la pintura, concentrant en la part inferior dels díptics l’obscuritat de camps de color subtils i matisats. A aquest moment pertany El caminante. La isla. El manantial (1992), i la sèrie –que, com hem vist, al principi apareix carregada d’amargues ressonàncies autobiogràfiques–es va fent més diàfana i esperançada.
Les tres obres que posseeix la Fundació ”la Caixa” tracen amb molta precisió el complex desenvolupament d’aquesta sèrie, nucli central del treball de Gerardo Delgado, les variacions i els canvis de la qual reflecteixen les transformacions del procés creatiu de l’artista.
