Enrere
Imprimir fitxa
Afegir a la meva Col·lecció
Això no és
Títol original: Ceci n'est pas
1989
Resina de poliéster i esmalt sobre tela
Dimensions: 140 x 280 cm
Referència: ACF0507
Afegir a la meva Col·lecció
Aquestes dues peces pertanyen a una sèrie de Javier Baldeón integrada per obres que reben el nom genèric de Ceci n’est pas: damunt d’una superfície blanca impol·luta apareixen, en una de les peces, les ombres de quatre cadires de despatx i, en el cas de l’altra, un cúmul de taules i cadires del revés, capgirades. Objectes representats sobre la superfície d’un quadre? Costa d’assegurar que es tracti d’això, ja que parlant amb exactitud no hi ha pas objectes, ni representació, ni tan sols quadre. Javier Baldeón pertany a una sèrie d’artistes que han continuat treballant la pintura i el problema de la representació tot caminant per precipicis escarpats on la seva obra es torna esquiva a les classificacions tradicionals.
D’entrada, no es pot parlar amb exactitud de quadres, sinó més aviat de diorames; és a dir, d’una tela feta amb dues capes, pintada per les dues cares, de manera que allò que veiem per un costat és el reflex del que hi ha pintat a l’altre costat. En aquest cas, per arrodonir el joc, es tracta d’unes ombres pintades, que s’insinuen a través d’un llenç tractat amb esmalts i que doten l’obra d’una estranya lluminositat. Finalment, l’obra fa una mica de teló, de pantalla sobre la qual sembla que es projecten unes ombres reals. Ombres, al cap i a la fi, i no pas objectes; així ho manifesta, com una declaració d’intencions, el títol mateix: el que sigui que hi ha, no hi és. I realment les cadires i les taules no hi són, sinó que només hi ha les seves ombres; l’ombra és el revers de la forma, és l’objecte en negatiu, potser el seu rastre i gairebé el no-ésser d’una cosa. Així mateix, al títol, la referència a René Magritte és òbvia, tot i que en aquest cas es fa un pas més: Javier Baldeón no s’acontenta a problematitzar la representació en pintura, com va fer el pintor belga, sinó que la pintura ni tan sols es dóna; senzillament no hi és.
El procés d’obtenció de la imatge és ben senzill: es tracta només de pintar les ombres d’objectes projectades per un focus. El procés té relació amb un altre artista també obstinat a negar la pintura com a mer fet representatiu: Marcel Duchamp, que va obtenir algunes de les seves obres, com també molts dels objectes representats a Le Grand Verre, mitjançant el procediment de la projecció. Provava d’eliminar la mà de l’artista i l’expressió subjectiva mitjançant una tècnica mecànica. Javier Baldeón també elimina aquest rastre postromàntic de l’expressió en pintura, però va encara més lluny en l’estela de Duchamp i busca convertir la superfície del quadre i de la pintura en quelcom més que no pas la mera representació d’una cosa. Les ombres fan que el quadre esdevingui quelcom real, el transformen en un objecte amb una presència real remarcada per l’efecte del diorama, per la lluminositat intensa que sorgeix d’aquestes ombres. D’altra banda, en el seu cas, una vegada més ja no es pot parlar de simple representació, perquè el quadre deixa de ser un pla. No és una finestra en el sentit clàssic assignat a la pintura, sinó que és un lloc que rep; per bé que també es translúcid sense arribar a ser transparent. Ni exactament una cosa, ni l’altra, l’obra de Javier Baldeón juga en un terreny límit perquè gairebé mostra la inconsistència física, segons que sembla sempre a punt de desaparèixer… Això és el que passa amb les ombres: són fugaces i canviants.
La realitat que ofereix Javier Baldeón és una realitat fugaç, i aquest espai que busca per a l’obra com a objecte real es basa en la seva inconsistència. En aquest joc de fintes i negacions contínues, els quadres de la sèrie «Ceci n’est pas» declaren la impossibilitat d’ordenar el món i d’oferir-lo en una imatge coherent, definitiva i immutable. En la inutilitat de l’esforç per oferir marcs descriptius per a l’obra de Javier Baldeón, que empeny cap a una reflexió sobre la realitat que ens envolta i que ell ofereix, es produeix un vaivé constant, perquè en darrer terme el seu treball se circumscriu a la impossibilitat de fer, en art, una imatge, que es qüestiona i es nega infinitament per, a la fi, poder fer una imatge. Dit d’una altra manera: els sentits de la seva obra se superposen amb intensitat i ofereixen una imatge que no ho és sobre una realitat que no és.
