Lightbox
Enrere
Pausa
Títol original: Posa
1989
Estuc acolorit sobre fusta
Dimensions: 2 peces de color rosat: 190 x 70 x 70 cm 1 peça grisa: 70 x Ø 110 cm
Referència: ACF0449
Imprimir fitxa Imprimir fitxa Afegir a la meva Col·lecció Afegir a la meva Col·lecció
A partir del 1972, tant en les seves obres escultòriques com en les bidimensionals, Ettore Spalletti va començar a aplicar la tècnica de l’estuc com a via per aconseguir determinats «estats» de color i situacions de «suspensió» cromàtica i espacial. No és casualitat que el títol d’aquesta peça del final de la dècada dels vuitanta sigui posa, que es pot traduir de l’italià com a «pausa» o «suspensió», però també com a «actitud o postura». Spalletti entén aquesta suspensió com la recerca de l’espai intermedi –a través del límit, del contorn, del contacte– entre el conscient i l’inconscient, el quotidià i l’artístic, el subjectiu i l’objectiu. Dos volums simples componen l’escena de Posa. D’una banda, trobem la forma d’un bací o recipient de color gris, i de l’altra, la representació d’una forma amb referències a una casa o construcció d’un color rosat. Per a Spalletti, l’escultura i la pintura són instruments de reflexió entre epidermis sensuals, a través dels quals es projecta la creació del vertigen entre els cossos. «Sobre la superfície, hi trobo material viu. Per a mi, això és el que l’obra restaura», ha comentat el mateix artista [Germano Celant, «The Dualism of the Banal and the Sublime», Osmosis, Nova York, Guggenheim Museum, 1993]. Determinats crítics han vinculat aquesta voluntat de sensualitat i atmosfera amb la relació que Spalletti manté amb el Renaixement italià, en concret amb Piero della Francesca, pel seu interès per la geometria sensible de volums sòlids, i amb Fra Angelico, per les seves perspectives atmosfèriques i, en general, per l’aplicació de les tècniques de sfumato, disegno i impasto del color. D’altra banda, Spalletti, els discursos del qual tenen una marcada impregnació escenogràfica, «modifica el paper dels anomenats “elements secundaris” en art; el dibuix respecte de la pintura, el marc respecte de la imatge o els volums tridimensionals respecte de l’escultura. Spalletti insisteix que ja no hi ha més elements de suport, sinó que el conjunt forma un tot, la suma del qual és la mínima possible» [Giacinto di Pietrantonio, «Ettore Spalletti», Flash Art (Milà), 1990]. En aquest sentit, l’artista italià s’apropia de l’ambient total per construir-se un territori independent d’aquest ambient. L’obra d’Ettore Spalletti planteja una reflexió sobre la permanència de les coses i sobre el fràgil caràcter de l’existència. No podem oblidar que les superfícies dels seus volums es fan malbé molt fàcilment només de tocar-les. El mateix artista ha definit aquest concepte: «Qui sap quant de temps es quedarà aquí? »

Obres que et poden interessar