A partir de la segona meitat dels anys vuitanta, Susana Solano va sintetitzar al màxim el seu llenguatge i va conservar solament allò primordial. El format de les seves peces va adquirir progressivament un caràcter monumental i es va posar de manifest una certa ironia, que subratllen els títols de les peces. Falset i Montblanc, per exemple, dos pobles de la seva infantesa, són presents als títols, en un joc complex d’analogies; altres vegades els títols tendeixen a provocar paradoxes perverses amb l’obra que s’observa. Fa el Set, set peces que Susana Solano va mostrar a la Biennal de Venècia del 1988, és un fragment solidificat de la seva vida, una peça que ens delimita un espai humà construït per la memòria que l’intemporaltiza. Susana Solano converteix el record en formes abstractes. Cada obra és un territori que abans no existia, una arquitectura de volums i espais que neix de l’experiència, del seu món íntim i personal de sensacions. L’artista havia treballat abans amb el mobiliari quotidià del seu entorn i amb el cos humà i el vestuari del cos. En aquesta obra construeix, des del paisatge, una nova barrera de protecció. L’hàbitat de les seves arrels dosifica el record jugant dialècticament amb l’espai, que es converteix en horitzó obert, més enllà dels seus límits. Condensat amb una marcada verticalitat, l’espai fa servir el granit en peces de materials freds com el ferro, el plom o l’acer.
