Enrere
Imprimir fitxa
Afegir a la meva Col·lecció
Terra erma
Títol original: Waste Land
1986
Linòleum, fusta i bronze
Dimensions: 700 x 500 cm
Referència: ACF0435


En una habitació amb rajoles que repeteixen un motiu geomètric que crea il·lusions òptiques de fuga i inestabilitat seu un ninot de ventríloc de bronze, les cames penjant, sobre un mur baix o plint de fusta. Tot el que hi ha en aquesta escena –la percepció alterada del terra; el do de la paraula i la seva impossibilitat simultània, implícits en el ninot; l’immòbil transcurs del temps que converteix el seu somriure en un rictus grotesc– contribueix a generar una il·localitzable sensació plena de pressentiments.
L’artista, introduint canvis en el dibuix de terra o situant el ninot sobre una lleixa subjectada a la paret del fons, va fer diverses obres amb aquest mateix títol, per bé que va destruir-ne la majoria: «És un problema conceptual meravellós. La tornaré a refer. Però la peça com a tal ja no torna a existir. D’altra banda, no és nova, és la variació d’una obra antiga. [...] És potser la representació d’aquesta peça, o només n’és una variació? És un enigma difícil de resoldre».
En l’obra de la col·lecció, el plint trenca la continuïtat hipnòtica del terra per crear una zona oculta, un darrere que sembla que insinua una altra presència o una possible acció, i que alhora reforça la idea d’un espai escènic, d’una latent dramatúrgia que involucra l’espectador. Així, juntament amb la referència al gran poema que duu el mateix títol –«En llegir Eliot tens la sensació que és una veu en una habitació buida«–, l’obra també conté ecos propis de Beckett o Pirandello: personatges en espera, una situació detinguda, la infructuosa potencialitat de la paraula...
Els terres amb dissenys òptics ben peculiars, que es van convertir en un dels signes d’identitat de l’artista, són el resultat del seu interès pel lloc de l’obra i de la reconsideració que fa de la funció del pedestal –«Volia fer un objecte real, no un objecte que suplanta la realitat [...] també era l’element necessari per situar-hi la figura»–, que, un cop expandit, se superposa (com el mapa se superposa al país en el conte borgià) al terra mateix, alhora obra i lloc de l’obra.
Waste Land ens situa davant d’un dels eixos principals del treball de Juan Muñoz: l’exploració d’aquest territori en el qual el que és estrany s’infiltra en la normalitat i en revela la dislocació; aquí per mitjà d’aquest transsumpte amb fingida veu pròpia que és el ninot, també ell un objecte real i alhora una representació, i en obres posteriors per mitjà de l’efígie del nan, individu condemnat per un problema de forma a habitar l’erm terrible de la diferència.