Enrere
Imprimir fitxa
Afegir a la meva Col·lecció
Mefisto
Títol original: Mephisto
1988
Tècnica mixta sobre tela
Dimensions: 225 x 305,5 cm
Referència: ACF0430
Al final de la dècada dels vuitanta, Polke va començar a interessar-se cada cop més pels incidents derivats de l’atzar, per la llibertat química dels materials que, amb una dissimilitud extrema i una gran varietat pel que fa a les seves arrels –resines sintètiques, pigments minerals, laques, tel·luri, etc.–, produeixen reaccions intestines i efectes exteriors inesperats que generen imatges ambigües, velades, gairebé secretes, a les quals tant el mateix artista com l’espectador han de sobreposar un últim sentit narratiu o literari derivat de la seva mateixa materialitat.
El 1986, per exemple, la seva contribució al pavelló alemany de la Biennal de Venècia, la peça titulada Athanor, reaccionava a la humitat canviant no solament de color –d’un blau diluït cap a un violeta rosat–, sinó també revelant o encobrint les figures que la componien.
«Per a mi el més important és el procés químic del quadre», va escriure el pintor, «l’alquímia del color. Hi ha peixos, com la palaia, que adapten el seu color a l’entorn com si fossin camaleons. Però nosaltres no ho podem fer, això, hem de servir-nos de l’alquímia del color, com per exemple l’efecte dels raigs de ràdio en una transparència o el d’una resplendor en el quadre que, en una primera impressió, no som capaços de localitzar, però que, tot i així, ens envien una imatge a la retina que desperta en nosaltres l’enyorança del desconegut».
La llista dels experiments que va dur a terme és inacabable i inclou, a més, altres assaigs visuals amb fotocòpies, material reproduïble, etc. I també va fer servir verins; segons una afirmació seva que, en certa manera, el retrata: «El verí produeix un efecte molt definit. L’art no en produeix cap».
A Mephisto, –la imatge més recognoscible del qual són les empremtes de petjades a la part baixa de la tela–, a més de l’ús de les tècniques mixtes, destaca un altre tret que ha estat una de les rutines significatives de l’artista: la retícula, aquí irònicament reduïda a un sistema globular que sembla que desaparegui sota l’igni incendi albí de la part central dreta del quadre. No en va algú ha titulat el retrat de Polke com «la bellesa del diable», i, com afirma encertadament Kevin Power, «hi ha tot un Avern que ronda la imaginació de Polke i que la seva obra aconsegueix de transmetre’ns, tot i que no sigui possible mai de materialitzar-lo ni de donar-li forma per complet».
Els tres grans panells que componen Triptyque, amb barreges aleatòries de pintures i laca, em recorden altres obres molt semblants a aquesta però anteriors en el temps, com The Instructor i Das war schon immer so, del 1982. No obstant això, va pintar aquesta obra al mateix temps que una de les seves sèries més polítiques, la que va dedicar a la Revolució Francesa.