Lightbox

Enrere

Deu dies d'agost

Títol original: Diez días de agosto

Curro González

1987

Tècnica mixta sobre tela

Dimensions: 20 unitats: 33,5 x 33,5 cm c/u

Referència: ACF0417

Imprimir fitxa

Afegir a la meva Col·lecció

Una primera mirada a la pintura de Curro González ens podria fer pensar que el seu univers es compon de formes tranquil·les i assossegades. No obstant això, convé prolongar la mirada i rastrejar al llarg de dues dècades per adonar-nos que la foscor i, fins i tot, el trauma emergeixen assíduament en la seva trajectòria artística, en la qual res no és el que sembla, cosa que origina uns dubtes i unes ambigüitats que, malgrat tot, no impedeixen la presència de la ironia i el distanciament. Als anys vuitanta Curro González es va vincular a l’esperit revolucionari que es va generar al voltant de la revista d’art Figura, publicada a la seva ciutat natal, Sevilla. En aquella època la seva obra insistia en la plasmació d’un món en el qual les emocions figuraven alentides, refredades en una composició fragmentada que evitava les estridències de la transavantguarda italiana i del neoexpressionisme alemany, tan de moda llavors, com qui fuig d’un empestat. Diez días de agosto és una peça trencaclosques en la mesura que la configuren vint quadres petits que ofereixen una imatge superior sumida en les ombres d’un cromatisme apagat. Extreure’n una narració ordenada sembla una empresa vana, ja que l’artista tan sols ens dóna pistes, indicis, d’un possible locus en el qual l’activitat humana brilla per la seva absència. No obstant això, el dibuix d’uns edificis, d’una cova amb porta, d’una gerra o d’una gorra de nen sembla que aporten una mica de llum a la nit de l’obra. Som davant un collage d’impactes visuals febles en què el buit és tan important –o més– que la vida plena. En altres obres posteriors, el pintor fa l’ullet a artistes del passat –William Hogarth, Francisco de Goya, Honoré Daumier, el grup precisionista (Charles Sheeler, Ralston Crawford) que als anys vint va intentar fondre cubisme amb futurisme, etc.– amb el propòsit de dir alguna cosa sobre la reiteració de les formes, sobre la monotonia i la percepció, sobre la vida de la gent immersa en un aire de desencís i malenconia. Es podria creure que Curro González persegueix la imatge silenciosa que l’aparti d’aquesta bogeria de veus estrepitoses i sorolls que configuren el contaminat món contemporani. Però no ens penséssim pas que som davant un artista eremita, aïllat de la resta. No és això; si no, no podríem entendre el sentit paradoxal tan fi que inunda la seva pintura ni aquesta barreja de comicitat i realitat freda, com si contempléssim una vella pel·lícula a càmera lenta, amarada de somriures.

Juan Vicente Aliaga