El 1985 Broto exposa per primera vegada a la galeria Adrien Maeght de París. En aquesta nova etapa els paisatges són menys pintorescs i figuratius. La duresa i l’opacitat i una abstracció cada vegada més depurada regeixen aquests espais desolats i visionaris. De vegades deixen aparèixer alguna imatge onírica, en un joc de lliure associació que en alguna obra dóna lloc a un cert automatisme i a elements coloristes que recorden l’obra de Joan Miró, artista molt admirat per Broto. Les seves composicions, formalment austeres i equilibrades, segueixen definint enigmàtics espais de reflexió que no renuncien a la concentració i la síntesi. Tècnicament torna a utilitzar l’acrílic i, ocasionalment, quitrans. Fent una simbiosi entre surrealisme i abstracció, les seves pintures ens ofereixen tensions extremes en imatges de naufragis, ombres de calvaris, siluetes de la península Ibèrica, aparicions de figures femenines, escalinates, corones, gratacels, formes geomètriques, figures heràldiques, banderes medievals, ideogrames, horitzons rothkians, camins sinuosos que recorren abismes, presències metafòriques del món oriental, etc., vestigis metafísics, antropològics i cosmològics o mites que ens expliquen històries sobre déus, sants i herois.
A finals dels vuitanta, Broto es trasllada a París i pinta la música de Claude Debussy, d’Olivier Messiaen, d’Erik Satie i de Maurice Ravel en una sèrie de quadres que es nodreixen de la cultura francesa. Contínuament preocupat per l’ordre i l’harmonia, per l’aspecte compositiu i de construcció del quadre enfront l’energia inestable del moviment, en l’obra Debussy (1988), dibuixa una línia sinuosa, que és com una grafia o un simple gest. En un constant joc de dualitats, aquesta cal·ligrafia, que adopta les formes concretes d’una dansa, li serveix per parlar de conceptes relacionats amb la pintura: profunditat fictícia, il·lusió de la perspectiva o pla bidimensional. El procediment del dripping torna a adquirir el protagonisme d’anys anteriors. Les obres de José Manuel Broto són universos sígnics i gestuals d’una gran condensació significativa, espais on predomina una tensió constant que emergeix de la recerca perseverant i tenaç de noves solucions pictòriques. Són, en definitiva, paisatges interiors inaccessibles a la interpretació que neixen d’una insondable meditació: «Continuar pintant, per mi, és, en definitiva, reivindicar la possibilitat de continuar pensant». El 1995 li van concedir el Premio Nacional de Artes Plásticas del ministeri de Cultura.
