El 1973 Miquel Navarro inicia la seva gran aventura escultoricoarquitectònica: La ciutat. Feta a base de materials refractaris, terracota i vidre, aquesta magna peça du a les entranyes la llavor d’una forma d’aproximació al fenomen artístic que ha caracteritzat Miquel Navarro i que el fa inigualable en el context de l’escultura occidental contemporània. Des d’aleshores, s’ha afermat la seva voluntat de construir imitacions d’urbs, a cavall entre la fantasia, el futurisme i els habitacles del passat.
L’empremta de temps arcaics, present de maneres diverses en la seva obra, prové tant de furgar en els orígens de l’artista a la seva ciutat, Mislata, com de la tradició valenciana més àmplia, en la qual maó i terracota conviuen amb les esglésies barroques de cobertes plenes de rajoles blaves i d’ornamentacions modernistes, tan mediterrànies. Des del terrat es compon d’un conjunt de peces de dimensions i alçades diferents, en les quals la càlida argila cohabita amb la fredor del plom i el zinc, tot i que aquests materials estan parcialment tacats d’escaiola. Amb aquests components d’aparença contraposada, Miquel Navarro fa sortir a la llum trets propis d’urbs tan diferents com la figurada per Fritz Lang a Metròpolis, la Nova York d’aquesta centúria i les ciutats mil·lenàries (Mali, Mauritània, Iemen, Marroc…). Dividida, grosso modo, en dos sectors d’alçada prou diferent, el sotabosc de peces argiloses i el bloc de plom i zinc forjat a base d’elements que recorden eines de conreu, aixadelles i pales, a Des del terrat l’artista fa un ús barrejat d’aquests dos móns, verbigràcia, en permetre que el primer sigui travessat per una mena d’avinguda metàl·lica.
Torre és una peça exempta consistent en una estructura octogonal de fusta de color clar, rematada per plaques rectangulars de zinc soldades, de les quals emergeixen formes molt diverses: una cresta, un tub-desguàs, una canaleta, una punta de llança…
Finalment, Pouet és una obra vertical, de ferro pintat, que consta d’una estructura rectangular central a la qual s’han adjuntat un con-embut i unes perxes situades diagonalment a manera de fletxes, que produeixen una sensació de sortidor semblant, tot i que de dimensions més reduïdes i sense cap funció pràctica, a les fonts que l’artista va construir a Torís, València –obra coneguda popularment com «Pantera Rosa», que commemora l’arribada d’aigua a la capital del Túria– o a la situada el 1999 a l’exterior de l’Espai d’art contemporani de Castelló (EACC). L’interès de Miquel Navarro per representar fonts, pous, abeuradors i sistemes de canalització –sempre modificats i alterats mitjançant un joc estètic surreal que ens fa l’ullet, amb una mena de cosa constructivista i fantàstica alhora i sense defugir l’ingredient sexual– procedeix de l’entorn cultural i històric en el qual s’ha forjat l’artista. Les sèquies valencianes i els sistemes d’irrigació que van deixar els àrabs en terres de regadiu van acostumar l’ull de l’artista a la fluència de l’aigua. I és sabut que l’aigua simbolitza el pas del temps; també la fertilitat i l’eternitat. Tanmateix, tots els elements, torres, pous, fonts, edificis sense cap ús precís…, conflueixen en un espai més gran, la ciutat, sense cap orientació funcional; ben al contrari, repleta d’irregularitats, malgrat la rigidesa del traçat. En aquesta ciutat, que més que utòpica és invivible, no hi ha éssers humans que vagaregin pels carrers; a tot estirar, una presència repetida de símbols fàl·lics, abundants en l’obra de Miquel Navarro fins al punt que sembla inevitable una lectura de caire homoeròtic. Un món masculinista enfrontat a formes arrodonides que la tradició defineix com a femenines. En aquest combat, el masculí té tots els números per guanyar, i això es posa de manifest en unes urbs en què l’hegemonia de la vertical i de les formes acerades i tallants domina sobre la mansa horitzontalitat, unint masculinitat a exercici de poder. Un cop dit això, en altres peces (Multitud, 1992) la ciutat brilla per la seva absència, ja que aquesta vegada el contingent humà és l’eix principal de l’obra: infinitat de figuretes de plom que semblen autòmats perduts en la immensitat de l’espai.
