L’any 1983 es pot considerar el del començament de la maduresa creativa de Förg, ja que els diferents vessants pels quals s’havia inclinat comencen a trobar una lògica de disposició i de significat. Això és especialment explícit en la fotografia. Els motius principals de les seves imatges són les estructures i els elements arquitectònics i, entre aquests elements, sobretot, les finestres, tant si són d’un període determinat –el del racionalisme durant el domini feixista a Itàlia, amb una atenció especial pels edificis d’Adalberto Libera o Giuseppe Terragni, o les edificacions soviètiques– com de cases concretes que tenen per a ell un significat alhora estètic i personal –com ara la casa de Curzio Malaparte o la que el filòsof Ludwig Wittgenstein va dissenyar per a la seva germana Margaret– com, finalment, de cases de col·leccionistes o galeristes d’art.
En aquesta sèrie de fotografies mai no s’hi observa cap figura humana. Possiblement per això, com a contrapunt de vegades biogràfic, l’artista intercala retrats femenins en la sèrie d’edificis.
L’escala o les escales han estat un motiu notable tant de les avantguardes (Marcel Duchamp i el seu cèlebre nu) com de les postavantguardes (Blinky Palermo). En l’obra de Förg, a més de constituir gairebé un leitmotiv fotogràfic, l’escala interpreta també un fet personal: la caiguda de l’artista pel forat d’una escala, que ha reflectit en les obres de la sèrie «Caiguda». Potser prové d’aquí el predomini absolut del punt de vista en picat, que ens remet, al mateix temps, al seu declarat interès pel cinema (Jean-Luc Godard, Alfred Hitchcock i el cinema expressionista alemany primordialment). I també a algunes escenografies de Giambattista Piranesi, de l’obra gravada del qual, per cert, Förg n’és un col•leccionista fervorós.
Les seves fotografies, molt més grans que les habituals en els fotògrafs professionals, es mostren sòlidament emmarcades, amb un vidre que produeix un efecte de mirall i, força sovint, amb el paspartú limitat solament a tres dels costats del quadre. En paraules de Förg: «El que m’importa és de quina manera es miren les imatges. Quan es pengen a la galeria –o a qualsevol altre lloc–, s’hi reflecteix l’espai. Cal, llavors, caminar per aquest espai. És molt poètic passejar d’aquesta manera i tenir sempre vistes a una finestra».