A primera vista, l’obra de Helmut Dorner és difícil de comprendre. L’espectador se sent captivat i intrigat per les formes de les seves pintures i alhora se sent també rebutjat per la difícil lectura de la peça que té al davant. Aquesta contradicció és la primera eina que utilitza l’artista per proposar unes regles de contemplació de l’obra d’art diferents de les habituals. El joc no és fàcil. D’una banda, per atreure el nostre interès, ens proposa uns formats accessibles –molt propers a les magnituds que acostumem a trobar quotidianament al voltant nostre, encara que li agrada contrastar mides diferents en els seus díptics i tríptics– i una combinació de formes i colors que no s’allunyen de la idea de bellesa que puguem tenir. En canvi, i contrastant clarament amb això, Dorner utilitza títols incomprensibles, amb vagues referències a jocs de paraules complicats d’interpretar, i un espectre de referències extretes de la realitat que no ajuden a entendre l’obra. La voluntat de posar un èmfasi especial en el contingut del treball s’accentua pel recurs de la tridimensionalitat. Estem acostumats a veure la pintura sobre tela a pocs centímetres de la paret, separada per un bastidor que té una funció únicament pràctica. No obstant això, Dorner pinta sobre voluminoses taules de fusta o munta les teles en llistons molt gruixuts; en tots dos casos l’objectiu que busca és separar la superfície pictòrica de la paret en la qual s’han penjat les obres. La seva intenció, més que no pas aïllar els dos plans, és interferir en la percepció que té l’espectador del pla pictòric. Les seves pintures es poden agrupar segons l’aparença que dóna a les superfícies i els materials que fa servir. Un primer grup és el de les pintures a l’oli d’acabat espès. Aquí queda clara l’herència del mestre Richter. A diferència d’ell, però, Dorner no compon les seves figures, sinó que segueix criteris d’abstracció pura. Un segon grup el componen les pintures que van més enllà d’aquesta abstracció, amb una saturació d’oli tan intensa que fa difícil distingir-hi alguna imatge. El tercer grup el constitueixen les pintures amb laca dura, en les quals s’observen senzills motius geomètrics. Semblen fragments d’un esquema més gran, però mai no es manifesten en una composició que es pugui sostenir per ella mateixa. Recorden vagament les traces d’un estampat. Aquests tres tipus de pintures es combinen en les obres de Dorner. Per exemple, el tríptic TT presenta, a l’esquerra, una composició amb dos tons de marró; al mig, una laca de color molt fosc, en la qual podem reconèixer el contorn d’una forma quotidiana: una tassa; i, a la dreta, un oli amb acumulació de matèria pictòrica que atorga tot el protagonisme al traç de l’artista. La senzillesa de les formes oscil·la entre el que és aparentment decebedor i el que és decididament confús. Encara que cada una de les taules suggereix idees elementals, la sintaxi complexa de les composicions de grup de Dorner ens obliga a fer-ne lectures que combinen l’emoció i la comprensió. És el cas, per exemple, d’AS, dues pintures que contrasten molt entre elles per la manera com s’ordenen i com enllacen les idees que representen. Dorner ens ofereix a partir d’aquestes imatges concises un gran nombre d’aproximacions a una realitat que no necessita més explicacions ni més comentaris. La seva qüestionable idea de bellesa, allunyada de les postures estèrils d’altres pintors que van influir decisivament en l’evolució de l’art durant els primers anys vuitanta, demostra que els creadors poden fusionar les seves expressions més personals amb l’adopció d’una postura crítica pel que fa a unes manifestacions artístiques determinades. BSTO II, d’altra banda, pertany a una època posterior, durant la qual Dorner va fer obres íntegrament amb laca dura sobre tela. En aquest tríptic, Dorner torna a jugar hàbilment amb la percepció visual de l’espectador, i posa l’accent en la idea de lleugeresa i de llum. A diferència de l’oli, la laca permet a Dorner un acabat que emfatitza aquests conceptes, encara que sempre dins d’un repertori de formes geomètriques voluntàriament limitat: en els dos elements dels extrems, una trama de vernís metal·litzat i, al mig, una superfície fosca en la qual es poden distingir unes formes imprecises, possiblement pertanyents a un codi d’expressió gràfica. Sobre la primera exposició que Dorner va fer a Nova York, el crític nord-americà Donald Kuspit va escriure: «L’obra de Helmut Dorner és pintura postmoderna al màxim del seu mestratge i la seva convicció: una conjunció irònica i híbrida de la manera de fer de la modernitat usada en la mesura justa. […] Ha obert un territori nou a la pintura o, més ben dit, ha demostrat que la pintura encara pot descobrir un territori desconegut».

Ferran Barenblit