Lightbox
Enrere
Sense títol
Títol original: Sin título
1988
Granit blau de Vire
Dimensions: 130 x 300 x 20 cm
Referència: ACF0367
Imprimir fitxa Imprimir fitxa Afegir a la meva Col·lecció Afegir a la meva Col·lecció
Aquesta escultura de pedra sintetitza, de manera exemplar, el llenguatge de Rückriem, amb els seus processos peculiars de tall i re-acoblament de les parts. Les tres parts superiors estan seccionades verticalment amb un traç d’una precisió geomètrica extraordinària, mentre que el tall horitzontal es genera mitjançant unes perforacions que donen el contrapunt de «tosquedat». Recolzada directament a terra, l’obra manifesta el procés de pèrdua del pedestal tan característic de l’escultura contemporània. Les irregularitats de la roca i les seves esquerdes en ziga-zaga introdueixen un efecte gairebé pictòric en aquest mur, en què la vivència del pes es qüestiona a través de la subtilesa de la compartimentació del material i, sobretot, a través d’aquest exercici de reconstrucció que té un cert aire de trencaclosques. Rückriem, que ha experimentat el desafiament monumental de les canteres, cita, gairebé com en una metonímia, el procés mateix d’extraure el mineral, sometent la natura a les regles de l’art, en un ajustatge que qualifica com «la recíproca delimitació de la unitat». Aquest artista que ha construït nombroses esteles, allunyant-se tanmateix de la connotació funerària que té aquest element, en aquesta obra obliga l’espectador a un comportament que no és el de girar entorn del monòlit: la mirada assumeix una presència frontal, d’una rudesa singular, en la qual no hi ha cap mena d’anècdota. Pier Luigi Tazzi assenyala que allà on el minimalisme està immers en puritanisme i tendeix cap a l’absolut, Rückriem és «catòlic i idealista alhora i està ancorat en la relativitat de l’experiència». Certament, tot i que en les seves obres hi ha una disposició seqüencial o, fins i tot, una evocació de la retícula, que és un dels grans emblemes de la modernitat, la seva actitud s’allunya un xic del nominalisme obsessiu del minimalisme. A Rückriem l’interessa el desplaçament entre la cultura –amb el seu desplegament tecnològic– i la natura, i és per això que introdueix, per exemple, enmig del tràfic i el vertigen de la ciutat unes pedres que en revelen l’anomalia. A vegades, els talls de les pedres que el fascinen tenen a veure amb l’arquitectura del voltant, i introdueixen una clau que té quelcom de classicisme serè. Aquest artista vol aconseguir l’equilibri entre matèria i procés de manipulació, forma, mesura i lloc. Entre les seves composicions preferides trobem l’estela aïllada, la forma de llosa horitzontal, la forma natural de cunya o, com passa amb l’obra que estem comentant, una escorça integrada en una paret a manera de relleu. El joc d’allò polit i allò rugós, l’escala i l’estudi dels llocs, quan el nostre món es gairebé un immens no-lloc (si fem servir un terme de Smithson reelaborat per l’etnòleg Marc Augé), preocupen molt aquest artista que declara que tendeix a la claredat perquè ell és molt caòtic: «He de fer alguna cosa que em connecti amb quelcom més calmat i assossegat. Aquesta és la clau psicològica que tinc al davant. Si fos més calmat, segur que faria pintures a l’estil de Polke». Com ha manifestat, encertadament, José Lebreo Stals, aquest creador està preocupat per aconseguir una Gestalt unificadora, apel·lant a l’estranyesa distant com a possible norma d’una visió no convulsa que prova d’ordenar sense renunciar al gaudi de la sensualitat. Sembla com si les pedres que troba a les canteres, com si fossin ready-mades descomunals, ens alliberessin de la deriva metafòrica o de la pulsió simbòlica per dur-nos a gestos elementals: traçar, tallar, separar, unificar. La presència «silenciosa» i potser dramàtica de les esteles de Rückriem ens entrega un espai que té, com a nervadura, la voluntat d’unitat, aquella geometria que, com passa en l’obra de granit blau, manté junt tot allò que en el procés creatiu fou separat per la força.

Obres que et poden interessar