Enrere
Imprimir fitxa
Afegir a la meva Col·lecció
Gomes I, III, II
Títol original: Gomme I, III, II
1988
Tècnica mixta
Dimensions: Tríptic: 250 x 300 cm c/u
Referència: ACF0361


Aquest tríptic es va presentar per primera vegada en l’exposició «Enzo Cucchi Testa», que es va fer a l’Städtische Galerie im Lenbachhaus de Munic l’estiu del 1987 i que posteriorment es va mostrar a The Fruitmarket Gallery, a Edimburg, i a la Galerie d’art contemporain de Niça, coincidint amb la participació de Cucchi a la Documenta 8 de Kassel, a la qual acudia per segona vegada.
La preocupació principal de Cucchi en el moment de preparar aquesta exposició era trobar materials nous i no habituals per a les seves pintures. Així, es va dedicar a pintar i dibuixar sobre antics decorats teatrals, amb ciment, o, com en el cas d’aquesta obra, a utilitzar el làtex per convertir-lo en una superfície pictòrica diàfana sobre la qual podia gravar, incorporar un altre material com la planxa de ferro i aplicar zones subtils de color en forma de grans taques. Com a resultat d’aquesta incorporació de nous materials, Cucchi va introduir en la seva pintura una problemàtica analitzada per l’escultura en les últimes dècades: el contrast entre materials tous i durs, que es podia abordar tant des dels resultats plàstics com des de les múltiples metàfores que se’n podien desprendre. Com indica Helmut Friedel en el catàleg de l’exposició en la qual es va mostrar per primera vegada aquest tríptic, en aplicar tècniques additives que provenien de la idea del collage, Cucchi va aconseguir un efecte que ell mateix va anomenar galleggiante: és a dir, els diferents elements «suraven» sobre el suport pictòric. I, mentre que damunt d’un d’aquells decorats antics havia dibuixat un peu monumental, a Gomme I, III, II l’artista va incorporar tres grans xifres romanes, que sembla que incideixin –de manera una mica tautològica– en la solució pictòrica consistent a utilitzar la seriació de tres elements, inherent a la idea de tríptic. Aquests nombres fets amb planxa de ferro contrasten, per la seva impressionant magnificència, amb una forma quadrada reduïda, també de làtex, que en cada una de les parts del tríptic acull la mateixa imatge gravada: un personatge diminut que sembla que corri darrere la seva pròpia ombra. El resultat final de l’obra és semblant a un palimpsest en el qual no solament se superposen els diferents materials i les diverses maneres de tractar-los, sinó que, a més a més, es descobreix, darrere l’obvietat aparent de la sèrie numèrica, aquesta narrativitat que s’observa en la pintura –carregada d’un hermetisme volgut per l’artista– en haver-hi un personatge que vaga pel camp pictòric.