Enrere
Imprimir fitxa
Afegir a la meva Col·lecció
Fons et Origo
1987
Fils de cotó, aigua, làmpada, cautxú, pintura i so
Dimensions: Dimensions variables
Referència: ACF0360
Afegir a la meva Col·lecció
S’ha tendit a considerar que la pintura i la instal·lació són llenguatges, si no contradictoris, com a mínim divergents, tant en els pressupòsits com en els recursos. Si als anys noranta es van donar les condicions (plàstiques, formals i conceptuals) perquè sorgissin propostes d’instal·lació amb una forta càrrega pictòrica, sense perdre però una morfologia ambiental d’instal·lació, a la dècada dels anys vuitanta pintura i instal·lació es mostraven en gran manera com a llenguatges incompatibles.
Al començament dels vuitanta, l’obra de Soledad Sevilla ja va plantejar un doble vessant de pintura i instal·lació com a llenguatges íntimament relacionats que podien influir-se mútuament i oferir una aproximació diferenciada i complementària a problemàtiques i argumentacions comunes.
Fons et Origo es va fer per a la Sala Montcada de la Fundació ”la Caixa” a Barcelona el 1987 i culmina el treball de la sèrie pictòrica dedicada a l’Alhambra al llarg del 1986. Un estany artificial ocupa el paviment de la sala i tanca el pas als espectadors. Al fons, una trama de fils de cotó tensats des del sostre fins a la superfície de l’aigua forma una llinda que es reflecteix sobre l’estany. La il·luminació es concentra sobre la llinda esbossada per la trama de fils, destacant-ne la blancor. Una gota d’aigua cau a l’estany a intervals regulars i distorsiona el reflex. Simultàniament, una gravació realitzada per Lugán superposa el so de la caiguda d’una gota a la remor contínua de l’aigua que brolla de les fonts de l’Alhambra. Soledad Sevilla s’inspira en l’ambient de la sala dels Abenserraigs, que té una font al centre on es reflecteixen els arcs del pati dels Lleons, que dóna a aquesta sala. La instal·lació crea, per mitjà d’una extrema economia de mitjans, un ambient de gran complexitat poètica, per bé que l’execució és laboriosa, ja que sintetitza espacialment la intensa evocació d’emocions que ha treballat en les teles de la sèrie de «La Alhambra». Aquesta obra –que dins de la trajectòria artística de Soledad Sevilla constitueix un punt d’inflexió i de maduresa creativa– obre un camí d’experimentació amb l’aigua i les seves qualitats poètiques que es concretarà en algunes de les seves instal·lacions posteriors. Des d’un punt de vista formal, l’artista utilitza per primera vegada les trames de fils –que caracteritzaran les seves instal·lacions posteriors i que, d’altra banda, han constituït l’estructura de la seva obra pictòrica fins al moment– com una retícula que delimita i construeix l’espai i que matisa atmosferes.
