Enrere
Imprimir fitxa
Afegir a la meva Col·lecció
Sense títol
Títol original: Sin título
1985
-1988
Teixit de llana
Dimensions: Díptic: 201 x 320 cm
Referència: ACF0343
Rosemarie Trockel es pot classificar com una artista feminista, tot i que cal puntualitzar aquesta afirmació. D’entrada, perquè la seva obra, més que no pas expressar algun tipus de militància, utilitza elements metafòrics i irònics per reflexionar sobre la dona i definir el seu lloc en la societat actual. L’artista ha declarat que «l’art sobre l’art de les dones és tan avorrit com l’art sobre l’art dels homes». D’aquesta manera s’ha desmarcat de les opcions desaprovadores, violentes i excloents de les artistes dels anys setanta, sense renunciar, no obstant això, a fer una obra crítica i compromesa però que se serveix de la ironia com a arma principal, una actitud que des del començament de la seva carrera li ha servit per alliberar-se del llast de la influència de Joseph Beuys a Alemanya. Tot i això, Rosemarie Trockel recull de Joseph Beuys el menyspreu pels llenguatges tradicionals i la voluntat de fondre art i vida. A l’empremta de l’artista alemany cal afegir la d’Andy Warhol i la seva utilització dels processos industrials i serials, els quals implicaven una actitud devaluadora de la unitat de l’obra d’art, rebel davant l’autoritat i, una vegada més, irònica.
A Sense títol, Trockel mostra dos elements seriats i fets per mitjà de processos industrials, amb els quals enllaça diferents jocs metafòrics i irònics de voluntat crítica. L’obra és feta de teixit de llana estampada. El 1984, Trockel va presentar la seva primera pintura feta amb teixit, al principi de format petit i amb motius abstractes i, a partir del 1986, de format gran i amb logotips trets de la societat i la política. Aquest tipus d’obres, com Sense títol, són potser les més cèlebres de la seva producció, possiblement perquè hi és més evident el feminisme puntualitzat de Rosemarie Trockel. En primer lloc, el material de l’obra és clau per entendre el seu treball. El teixit i el fet de teixir constitueixen un material i una activitat lligats tradicionalment a la dona, i per això mateix desvalorats i relegats a la consideració d’activitat artesana o, a tot estirar, d’art menor. No obstant això, Rosemarie Trockel els «eleva» a la categoria del gran art mostrant-los com a obra, com a pintura. Però, a més a més, provoca un altre nou gir, perquè en aquest cas es tracta d’un teixit confeccionat industrialment, és a dir, que usurpa un lloc propi de la masculinitat. En aquest teixit, dos motius s’escampen al llarg del quadre; sens dubte, es tracta d’un motiu all over, amb la qual cosa l’artista ironitza sobre els mites formalistes i masculins de l’art modern i s’hi enfronta. Els motius repetits són el logotip de la pura llana verge, en vermell sobre ocre, i el conill de Playboy, en ocre sobre vermell. En realitat, es tracta de la juxtaposició de dos modes de consum: el domèstic i el sexual. En la fusió de tots dos, les dues imatges representen els dos àmbits als quals les dones són relegades ¬–l’espai domèstic i el comerç sexual– i, alhora, fa referència a l’etern dilema entre la mare i la prostituta.
A Sense títol, Rosemarie Trockel juxtaposa referències encreuades a la masculinitat i la feminitat i diferents esquemes prefixats per a la dona, jugant entre el que és idealitzat i el que és mundà. En aquesta juxtaposició es produeix un xoc de significats que, per mitjà de la ironia, denuncia l’exclusió i el sectarisme que encara s’amaguen en la societat occidental.