A Nit, deien, Eva Lootz reflexiona sobre l’empremta lingüística que es pot reconèixer en una coincidència semàntica i fonètica aparentment intranscendent: el fet que la paraula nit aparegui, en les principals llengües indoeuropees, com una mena de negació del vuit: «no–vuit». Les parelles nuit–huit, en francès, notte–otto, en italià, night–eight, en anglès, o Nacht–acht en alemany semblen exercir una estranya afinitat en la seva mútua relació. Quan parem atenció a les meres coincidències, també parem atenció als sediments del llenguatge. Amb aquesta experiència del llenguatge, l’escultura recupera el caràcter commemoratiu al qual tradicionalment s’havia vinculat. Però ara ja no ho fa com a commemoració de grans gestes, d’herois, de sants o de savis, sinó de la memòria mateixa: Mnemòsine. Fa temps que Eva Lootz treballa en aquesta atenció al llenguatge i a aquests sediments que, com les petjades del caminant, es dipositen en la consciència. De fet, la preocupació pel vuit no apareix en el seu treball com a fascinació pitagòrica o cabalística pel poder màgic dels nombres, sinó més aviat com una reflexió sobre la mateixa experiència de caminar. Es podria dir que el treball d’Eva Lootz sobre la relació entre el llenguatge i el camí és un treball sistemàtic. A partir de La ruta de la seda (1986), obra escultòrica que evocava el trànsit de les caravanes dels mercaders medievals a través dels deserts i els mars, sembla que aquesta relació es fa evident. Hi eren presents totes les reflexions sistemàtiques i obsessives d’Eva Lootz sobre el camí, el caminar, els seus codis i els seus instruments: el peu, la petjada, el calçat, el patí, el trineu, la raqueta, el bastó, el pont, el camí, el curs del riu, el corrent marí, les constel·lacions... Quantes coses en el seu treball estan relacionades amb el fet de pensar, llegir i interpretar com un caminar! A partir de La ruta de la seda, l’artista pren consciència de l’experiència fenomenològica per mitjà de la qual «la matèria es converteix en signe» i la matèria es converteix en llenguatge; és a dir, aquesta experiència té l’origen en la seva preocupació per la configuració de codis. Però, en certa manera, a partir de Nit, deien Lootz comença a formular allò que podríem anomenar una «política d’allò visible», política que, en certa manera, caracteritza tota la seva obra dels anys noranta. Si fins aleshores Eva Lootz estava –i continua estant– fascinada per tot allò que la formació de codis ens permet veure, a partir d’aquesta obra comença a preocupar-se per les coses que la solidificació d’aquests mateixos codis ens impedeix de veure. Molt sovint cita, en aquest sentit, la frase de Cézanne «cal que us afanyeu si encara voleu veure alguna cosa», ja que la nostra visió està massa mediatitzada, massa entorpida pels codis. L’obra de Lootz que desenvolupa millor aquest problema és, sens dubte, la seva instal·lació del 1994 a la South London Gallery, titulada A Farewell to Isaac Newton, en la qual tractava explícitament el tema de la desaparició d’allò visible. Tanmateix, també a Nit, deien tracta aquesta qüestió, tal com la mateixa artista reconeixia en una conversa amb Maya Aguiriano, publicada en el número 21 de la revista Zehar: «Del gel sec que vaig emprar en aquesta instal·lació, el que me fascinava era el fet que desapareix sense deixar rastre, aquest coqueteig amb allò invisible. El que m’interessava era trobar el pòsit, el rastre, la petjada d’un procés que solament conserva el llenguatge». Per això aquesta instal·lació té un gran poder expressiu. No solament s’hi produeix una interacció entre els blocs de marbre disposats en l’espai i els blocs de gel sec, que s’esvaeixen lentament amb el transcurs del temps, sinó que alhora s’hi estableix el joc entre allò visible i allò invisible.

Miguel Cereceda