Enrere
Imprimir fitxa
Afegir a la meva Col·lecció
Sense títol
Títol original: Sin título
1983
Fusta pintada
Dimensions: 249 x 252 cm
Referència: ACF0301
Afegir a la meva Col·lecció
Un mosaic de trossos de fusta pintada dibuixa, per la seva disposició, la paleta d’un pintor. Aquest cèlebre treball de Tony Cragg –potser un dels més reproduïts– és una obra, al nostre parer, de molt alta volada. Malgrat el plantejament tan simple i la severitat de l’objecte, l’univers de referències que s’obren de bat a bat és enorme. Potser es podria resumir afirmant que aquest treball és una al·legoria molt eloqüent del que preocupa Tony Cragg –i bona part dels complexos anys vuitanta–, però és evident que serà molt més interessant provar d’analitzar-ho amb més detall.
D’una banda, sembla obvi que cal llegir aquesta paleta com un autoretrat de l’artista, i no solament en la direcció simple de convertir una icona com la paleta en el tema de l’obra –això ho converteix en l’autoretrat de qualsevol artista–, sinó, sobretot, en la peculiaritat, l’estil Tony Cragg, de construir aquesta mateixa paleta a partir de la reunió de diferents trossos de material. En efecte, aquest treball és un Cragg en tot els sentits. A la paret –també podria ser al sòl–, diferents objectes, en una reunió màgica, construeixen la imatge d’una paleta. Aquesta senzilla operació conté tota la poètica de Tony Cragg: els fragments de coses deixen de ser deixalles estranyes i passen a formar part, es converteixen en el detall, d’un objecte real. La paleta ja no és solament un autoretrat, també esdevé una definició tautològica de l’art: la tasca de recomposició del món. Aquest és, al capdavall, el sentit que té per a aquest artista presentar el seu treball com un exercici arqueològic, capaç de restituir allò real.
Des d’una altra perspectiva, aquest treball, aquest elogi de l’art per la seva capacitat de refer el món, és, naturalment, molt adient a l’optimisme dels anys vuitanta. El mateix optimisme que va permetre aleshores construir argumentacions tan aparentment contradictòries com emparentar l’època amb el període de les avantguardes històriques –en un text sobre aquest mateix treball de Cragg, Victòria Combalia emparenta l’obra amb les recerques cubistes i neoplàstiques– i, alhora, vindicar el renaixement de llenguatges tradicionals com la pintura i l’escultura. De fet, aquesta mateixa paleta és simultàniament totes dues coses.
