Aquesta obra respon a una premissa de Robert Morris que Sergi Aguilar ha incorporat al seu treball: «Les formes utilitzades en l'art d'avui en dia es poden veure en l'art del passat; només el context, la intenció i l'organització estableixen les diferències.» El títol d'aquesta escultura evoca de seguida les estructures refinadament dúctils de l'arquitectura gòtica. Amb aquesta referència tan directa, l'obra es converteix en un fragment arquitectònic de ressonàncies medievals -ha canviat la pedra pel ferro- o en un vestigi constructiu que reté una certa ironia pel que fa a la idea del classicisme connectat directament amb l'ordre i el cànon. Aquesta obra manté unes qualitats extremes de realització i execució, i de rigor escultòric; hi destaquen de manera especial la cura de la tècnica i l'aticisme formal. Amb els límits ben definits fins a aconseguir una nitidesa i una austeritat exquisides, el perfil de la planxa de ferro estableix un diàleg amb l'espai que l'envolta. A diferència de les seves obres anteriors, en les quals Aguilar buscava la uniformitat o l'acabat perfecte i monocrom, en aquesta peça prefereix la brutalitat cromàtica de l'òxid i el joc de atzar que s'hi estableix. Aquí el color del ferro adquireix força i, a partir de la tensió que s'origina amb la severitat de la forma, es converteix en un element fonamental que atorga a l'obra una gran organicitat. De la mateixa manera, les superfícies, dotades d'una sensualitat explícita i d'una gran càrrega emocional, es tornen tàctils. Sense concessions, des d'una dimensió pictoricista, l'excel·lent coneixement del ferro permet a Sergi Aguilar aconseguir una gran expressivitat i l'equilibri perfecte entre el treball del material i l'esforç per explicar allò que queda ocult en la petjada.
